Si hom diu, quan de sobte es fa el silenci, que ha passat un àngel, en l’espectacle Refugiada poètica s’hi està una hora passant. L’àngel és Claire Ducreux, una ballarina aèria que combina l’acrobàcia amb el teatre gestual, el mim, el clown, l’humor i la tendresa més pregona. La seva veritat és fonda com un afrau i l’espectador no dubta a voler abocar-s’hi sense recels. La seva mirada riallera i espurnejant, el seu somriure obert, sense artificis ni ornaments, el seu gest precís, intens, humil cor-roba al més pintat. De vegades retira a Marta Carrasco: el moviment trencallós, la fragilitat gestual, el company escultòric de guix (Blanc d’ombra)… d’altres té una irresistible semblança amb Geraldine Chaplin. Esprimatxada, subtil, afuada i amb aquella mirada torbadora, plena de llum i irisacions siderals. Claire Ducreux, que ja havíem admirat fa anys en tàndem amb Leandre, ara ens rendeix amb aquest solo que creix i s’engrandeix i que no renuncia a incorporar espectadors a escena, amb una calidesa que et desarma. Feu-ne la prova.