Refugiada poètica neix de l’adaptació a teatre de sala dels solos  de carrer El somriure del Nàufrag i Barco de Arena de l’artista Claire Ducreux. Aquesta temporada ja ha fet estada a Barcelona i ara gira per Catalunya. El boca-orella va recórrer Igualada en menys de 24 hores i el dissabte al vespre el Teatre de l’Aurora no podia fer més goig amb totes les entrades venudes. 

Menuda, aparentment fràgil i de gest treballat fins al detall, Claire Ducreux demostra amb aquesta peça el seu domini del moviment i del cos, per això l’espectador no pot deixar de mirar-la. Dansa contemporània, acrobàcia, mim i clown es donen la mà en una posada en escena en la qual són de vital importància, d’una banda la construcció visual i de l’altra la música. En els elements visuals cal destacar l’efectisme aconseguit amb elements tan senzills com el confetti i de la música  creada per a l’ocasió per Jorge Sarraute, David Moreno i Mayte Martín ens ha enganxat la delicadesa i la barreja de gèneres populars.  Però malgrat la cura pels detalls  predomina la coreografia i l’estètica per sobre del contingut i la dramatúrgia, de vegades inconnexa. 

L’obra té dues parts clarament diferenciades, la primera on la reina i senyora de l’escena és Ducreux, que ens presenta el personatge protagonista, un rodamón que s’instal·la a un parc on tindrà com a company una estàtua, un dia a dia entre l’humor, la soledat i la bellesa. A l’altra hi fa participar el públic, sorgint la solidaritat i la necessitat de companyia.  És en aquest segon tram quan vam notar a faltar el primigeni batec de la poètica de les arts de carrer. Tot i això és un espectacle bufó que es deixa veure la mar de bé, ideal per als qui vulguin descobrir aquesta gran artista.