Claire és una artista de distàncies curtes. El seu gest, moviment, personatge és prim baix i  fràgil. I la vulnerabilitat es pot visualitzar millor des de la proximitat. Per això, el seu treball ha estat sovint adreçat al carrer, amb el públic envoltant l’espai i pregrant que hi hagi un silenci fèrtil per a l’emoció amb una música sempre repdroduïda a un volum molt mesurat.

Ara, ha traslladat bona part dels seus gags de carrer a l’escenari. Un nou format que suma l’aventatge de poder controlar el soroll i de poder remarcar els punt més poètics amb la il·luminació o amb aparells com els ventiladors que aixequen bosses blanques, com si fos un poema visual similar al que van captar les càmeres a American beauty, per exemple o com un eprimer estudi per apropar-se al genial L’après-midi d’un foehn, que es va veure al Circ d’Ara Mateix al Mercat de les flors, la primavera passada. Però la distància hi juga a la contra, certament. L’encant de Claire arriba fins a la darrera filera en una teatre de tall clàssic, a la italiana i amb unes grades que no fan quasi pendent i que tenen un escenari massa elevat per a les primeres fileres. En aquestes condicions adverses, i amb el repte de no baixar a escena fins, pràcticament, el minut 30, Claire és capaç de captar l’atenció i l’emoció, amb petits quadres, a vegades, més coreògrafics que dramatúrgics però que sempre basteixen el caràcter d’aquest indigent benèvol, ingenu, que demana  l’abraçada quasi més que el pa i l’aigua. Ella alimenta l’ànima.