El juliol de 2001 bona part d’una generació enteníem que anar a una manifestació era molt més perillós del que ens podia semblar quan vam assistir a la mort televisada de Carlo Giuliani. Des d’aquell estiu, el jove italià  s’ha convertit en símbol de l’activisme antiglobalització, s’han composat cançons d’homenatge, realitzat documentals i ara la seva figura també ha pujat a escena escrita per Lali Álvarez. 

La dramaturga i directora planteja un text que narra els tres darrers dies de la vida d’aquest ragazzo, que imagina ple d’energia i vitalitat, ingenu i alhora compromès políticament. Una dramatúrgia que a qui conegui els fets no aportarà cap novetat, fins i tot en algun moment és excessivament descriptiva. Per contra, cal lloar que Álvarez aprofita Giuliani per denunciar i fer memòria del seu cas, però també per bastir un discurs polític que reivindica la llibertat, qüestiona el sistema capitalista i provoca la reflexió sobre els fonaments de la democràcia i els límits de l’estat de dret. (…)

Ragazzo és un monòleg contundent i reivindicatiu. És imprescindible doncs comptar amb una interpretació perfecta com la d’Oriol Pla, que aconsegueix emocionar profundament l’espectador amb la manera com transmet el discurs però també amb una sola mirada o un mínim gest. (…)