Ragazzo

No us el perdeu. Sens dubte un dels espectacles més interessants de la temporada. Ragazzo (noi en italià), segueix els darrers tres dies del jove Carlo Giuliani de 23 anys. Durant la reunió dels G-8 a la ciutat de Gènova, la policia va organitzar un desplegament policial avassallador i va emprar una repressió brutal sobre les manifestacions de protesta. El resultat va ser quantitat de persones ferides i la mort per tret de bala de Giuliani. Com si fóssim uns privilegiats observadors omnipresents, Giuliani ens permet entrar en la seva intimitat, en el seu auster apartament dins d´una nau industrial. Ens permet seguir els seus hàbits quotidians, els seus pensaments, els seus dubtes (els de qualsevol noi que vol pensar per si mateix), els per quès de les contradiccions de la societat en la que viu, de la pròpia existència. Una realitat que en la Itàlia de Berlusconi s´ accentua i que amb els helicòpters sobrevolant contínuament la ciutat i l´autèntic estat de setge en que va sotmetre la policia als ciutadans. Giuliani un jove nerviós i hiperactiu viu amb angoixa tots aquests fets. Amb ell assistim a les manifestacions, a l´amistat amb una jove polonesa que coneix en un dels mítings. Al caos organitzat per la carga policial, a la reacció de ràbia davant la brutalitat represiva. A la mort del propi Giuliani. El muntatge, l´autoria, l´interpretació Escenari nu, sols els estris (un llit, una taula, un lavabo, una cuina), del lloc on viu el noi. Un ambient sonor de fons que ens acompanyarà al llarg de la representació. Un actor extraordinari, Oriol Pla, que ens ofereix una interpretació sobèrbia, plena de matisos, d´una força i un desgast emocional i físic impressionant. Vulnerable, enèrgic, somiador, eclèctic, dispers, enamoradís, reflexiu, sensible, combatiu, impacient, ingenu, vital, violent davant la violència. Com tants i tants joves. Un text i una direcció de Lali Alvarez, concís i precís, Excel.lent. Un text que es va anar coent al llarg de més de dos anys i amb les converses directes amb la mare i la germana de Giuliani. Lali Alvarez és una personalitat inquieta i creativa, dramaturga-directora-poetessa, amb un esperit de continua experimentació i recerca. Formada a l´UB (Filosofia), realització d´audiovisuals i l´Institut del Teatre (dramatúrgia i dirección escénica). Entre els seus darrers treballs estan Barcelona (contra la paret), autora i directora amb la Cia. La Pública (Temporada Alta-Antic Teatre-2016) i Poematon, en gira acompanyant l´exposició Els colors del mar-Sorolla (CaixaFòrum). www.projectesminusculs.wixsite.com/lalialvarezgarriga Oriol Pla es fill del polifacètic i destacat actor, clown i co-fundador de Comediants, Quimet Pla, i de Núria Solina, music-violinista, clown i trapezista. Des de ben petit ha viscut el món escènic en totes les seves més variades facetes (circ, clown, animació de carrer, cançó, teatre de text, teatre corporal..). En el seu primer treball profesional, amb sols 20 anys d´edat, Jo mai (2014-Lliure), un joc de clowns, ja destacava amb la seva interpretació d´un clown elèctric. En aquest muntatge va coincidir amb Lali Alvarez, que feia l´ajudantia de direcció. Abans havia estat el cinema qui el va captar amb una participació destacada a dues pel.lícules, Animals i Any de gràcia, la darrera de Ventura Pons (any 2012). El 2015, seria el seu gran any interpretant al fill de Ricardo Darín a la premiada Truman i protagonitzant el curt Graffitti, i l´estrena de Ragazzo, a més d´intervencions a diverses sèries televisives. El mes d´abril començarà el rodatge d´Incerta glòria, amb Agustí Villaronga (Pa negre) Ragazzo, es va estrenar el juny del 2015 a la sala independent Nau Ivanow (Barcelona), posteriorment a la sala Eolia (2016) i ara a l´Espai Lliure, estant en gira i preparant noves actuacions a Barcelona i a Madrid. Ragazzo, va obtenir per part de la crítica de Barcelona, el premi al Millor espectacle per a Joves, i el premi al millor actor revelació, Oriol Pla (2015-atorgat en la gala del 2016 ). També va obtener el premi Serra d´Or al millor espectacle teatral 2015.   Menció especial pel cuidat i perseverant espai sonor, Pau Matas. Teatre Tot Terreny, és la companyia creada per Cimant Pla, quan va començar la seva trajectòria en solitari desprès de deixar Comediants, i Núria Solina. El nom ja és tota una declaració de principis, obert a tota classe de teatre i manifestació artítica. Entre els seus darrers treballs estan Colors (familiar-2015) i Odisseus (Sala Beckett-2016) i entre els seus treballs més destacats, encara en gira, Absenta (protagonitzat pels dos fundadors) i El General Bum Bum (carrer-estrenat el 2012).   http://ca-es.facebook.com/teatretotterreny « L´univers és infinit. La mort és infinita. Ha de ser dificil acceptar aquest concepte, entendre´l”- reflexions de Carlo Giuliani.  Giuliani malgrat la seva anònima joventut ha perviscut la mort i s´ha convertit en un símbol de la lluita contra la violència del poder (més enllà del policia, un jove com ell, que va disparar i únic imputat, hi havien alts comandaments policials i unes ordres de carta blanca repressiva que emanaven del mateix ministeri de l´Interior i del propi Berluscconi).   text: [email protected]

Carlo Giuliani és només un nom. Però quan es relaciona aquest nom, quasi anònim, en la trobada del G8 a Gènova el 2001 es converteix en el nom d'un jove idealista que va morir a trets per la policia en una manifestació. Feia dies que l'estat de setge de la policia a la ciutat es feia insuportable. Una seguretat amb antiavalots que era, de fet, una amenaça per aquells que qüestionessin un sistema pseudodemocràtic dominat pel gran capital. El text de Lali Álvarez, amb una interpretació tant directa com viscuda d'Oriol Pla (que demostra l'olfacte dels Premis de la Crítica 2014 com a nominat a actor revelació), es preocupa de dotar cor i aire aquest mite, que no vol ser una escultura, amb rostre, com en el seu malson. Si Fausto Paravidino va fer un retrat  social de la inadmissible violència dels agents de seguretat a Gènova'01 (dirigit per Carme Portaceli, Grec 2004), aquesta mirada de Ragazzo se centra en la víctima, en com transformar el mite del carrer i les pintades en persona que no esperava aquest destí.El muntatge és despullat com un cop de puny. Potser en aquesta cerca de la humanitat hi apareix un jove massa empàtic, en el que queda tota acció justificada; no té contradiccions, a diferència del retrat de Sebastian Bosse a càrrec de Lars Norén a 20 de novembre (interpretat per Mar Ulldemolins el 2012 a l'Àtrium). Per construir un personatge humà cal dotar-lo d'un punt d'incertesa per fer-lo més humà. Tot i això és una obra que demana estar contínuament en cartellera. Per a públic jove i també per a adult. Perquè és d'una intensitat i ressegueix el rastre d'una història dura, injusta, que ha estat molt oblidada. Cada crisi té la seva icona. La dels refugiats sirians és la del nen mort a la platja. La de Gènova, és la de Carlo estés a terra, al costat de l'extintor que intentava llançar als agents que, reaccionaven com gossos. El Carlo que intervé al forum social és jove i amic del bon rotllo (i també del rotllet amb la Sofia), també generós i solidari, escriu poesia i no té clares quines espectatives de vida tindrà (i agraeix que la família no el pressioni). Creu, fermament, que hi ha sortida amb la desobediència civil, sense trencar res; només revoltant-se en aquelles estratègies policials que atempten contra la llibertat. Carlo seria amic, dels paletes de Constructivo, de la Fundació Collado, certament. O compartiria pis amb els de Jo mai. Al passeig al costat del Besòs, hi ha una pintada que diu "Carlo Vive, la lucha sigue".  Aquest conflicte només es pot guanyar des del respecte, podent-se mirar als ulls, sense rancúnies, manifestant i antiavalot. És una lluita que cada cop sembla més perduda però que peces com aquesta tornen a posar al centre del debat les maneres de desarticular una aparent seguretat policial que, en realitat, és violenta. El debat és si atendre Goethe amb el seu "Prefereixo cometre una injustícia abans que suportar el desordre" o el "No necessitem permís per ser lliures" i "Discuplin les molèsties, això és una revolució" del Subcomandante Marcos. Giuliani només té una paraula clara "Assassins".

Reposicions, intensa gira i la roda continua. Oriol Pla torna amb el seu «Ragazzo», estrenat gairebé com un treball de camp a la Nau Ivanow el 2015, i ara reposat a l'Espai Lliure de Montjuïc on, només anunciar-se, va haver de prorrogar i s'hi ha incorporat amb totes les localitats exhaurides.L'èxit d'aquest espectacle té dues columnes vertebrals: la seva autora, Lali Álvarez Garriga i el seu intèrpret, Oriol Pla. Dues veus joves, 1980 i 1993 respectivament, amb una trajectòria ja al seu darrere, però que amb aquest espectacle van posar el dit a la nafra del teatre compromès —quan semblava oblidat— amb els ideals i les utopies que planen per damunt de la societat globalitzada i, sobretot de la societat juvenil, des que ha començat el segle XXI.¿Per què «Ragazzo» arriba tan a l'ànima dels espectadors? Perquè de la ficció fa un salt mortal cap a la realitat. I perquè la seva autora no en va tenir prou en recrear la tràgica mort del jove Carlo Giuliano, el 20 de juliol del 2001, a Gènova, arran de les protestes per la cimera del G8 i amb la ciutat assetjada en un estat gairebé de guerra, amb més de 30.000 policies, l'exèrcit, els transports públics aturats i la suspensió del Tractat de Schengen. La versió oficial diu que un carrabiner de vint-i-un anys, Mario Placanica, va disparar enmig del pànic i la confusió contra Carlo Giuliani quan la furgoneta de la policia era atacada pels manifestants.Lali Álvarez, que havia viscut unes setmanes abans uns fets també violents a Barcelona, amb una càrrega policial a la Plaça de Catalunya després d'una manifestació contra objectius similars als de Gènova, va relacionar els dos conflictes i es va posar a treballar en una hipotètica conversa entre el carrabiner i el manifestant —dos joves d'aquest segle— víctimes per omissió del sistema polític. I l'autora no ho va fer només des d'una mirada teòrica sinó que va tenir la valentia —em sembla que se'n pot dir així— de posar-se en contacte amb la família de Carlo Giuliani, amb la mare i la seva germana, un contacte que li va permetre copsar quina havia estat la vida de Carlo i els seus ideals.Aquesta aproximació a la ferida encara sagnant és el que reflecteix la interpretació del jove actor Oriol Pla —fill del veterà actor Quimet Pla i format amb els seus pares en les primeres gires teatrals de la família— i és també el que fa que els ideals del seu personatge, la seva decisió, la seva utopia arribin i s'interioritzin tan de ple en els espectadors, ¿per què no dir-ho?, sobretot en els espectadors més joves, aquells que quan tothom pensa, per influència mediàtica, que es dediquen només al botellot, queda clar que també s'involucren en els conflictes socials, són els més solidaris i, com deia aquell en altres temps, també els bull la sang. (...)

Comença el monòleg amb una interessant reflexió que, un cop explicada en forma de somni, travessa de manera invisible tot el text. No és cap novetat perquè la filosofia ho havia enunciat abans: la biopolítica dels cossos. Aquell conjunt d'accions i estratègies de control disciplinari que en la modernitat deixen d'executar-se des de l'exterior -en forma de càstig exemplar, per exemple- i s'instal·len subtilment en les conductes individuals: el relat a boca tancada que sanciona el propi desig. Els actes de cadascú que s'esdevenen socials o simplement es reprimeixen sota l'atenta mirada de la consciència: cap policia millor! Per això el protagonista defuig la imatge que ha tingut mentre dormia: no vol acabar sent una estàtua commemorativa. Ho hem vist sovint en els noticiaris: joves aguerrits que anteposen la seva bellesa física a les armes. De fet és una construcció cultural: l'antiga mitologia grega és plena d'herois que fan de la destresa, la intel·ligència, l'estratègia i les idees el seu particular arsenal de guerra. Al davant, el perill i només una oportunitat de sobreviure. Cal ser ben atrevit o senzillament un boig per enfrontar-te a les tanquetes, els canons d'aigua, els gasos lacrimògens, les porres i les pilotes de goma. Per això els observem amb la mateixa admiració com els rebutgem: ells han trobat la forma d'alliberar-se d'aquella opressió mental que imposa prudència davant d'injustícia; que se saben d'una existència massa fràgil, convenientment relligada per la por. La història és coneguda: l'estiu de 2001, Europa assassina un manifestant de 23 anys. L'interpreta Oriol Pla, recreant els seus darrers tres dies en vida. Tota la vulnerabilitat i la fortalesa en un sol cos: bellesa i horror en un monòleg que perfila al detall. No està sol. L'acompanyen tot de personatges que amb ell també somien un món sense necessitat d'herois, però radicalment diferent d'aquest. És d'una estranya saviesa la manera com aquest actor arrossega el personatge: enamoradís, combatiu, dispers, enèrgic, somiador, eclèctic... Una sort d'arquetip modern, si més no representatiu d'un determinat sector de la joventut actual, que se sap estàtua abans del combat final. Com si només fos possible tot plegat en el miracle de la sala de teatre o en la realitat manllevada. Definitivament “la nit no és el més fosc del que tenim a sobre”. Perquè és en l'interior de tots nosaltres on s'hi ha instal·lat.

Un espectacle compromès que recupera el teatre com a plataforma reivindicativa per donar veu i sacsejar consciències. S’inspira en els fets de Gènova del juliol del 2001, en què el G8 i els activistes antiglobalització del Fòrum Social Mundial “convivien” en una ciutat blindada on la tensió va enfilar-se fins a desembocar en dures càrregues policials que, entre múltiples danys, van manllevar la vida de l’italià Carlo Giuliani. ‘Ragazzo’ porta a escena la vivència d’aquest jove de 23 anys amb idees fermes mogut pel desig de construir un món més just i, sobretot, ser feliç, amb ganes encomanadisses. Oriol Pla el personifica amb una entrega absoluta i, alhora, sorprenentment natural. La seva mirada, gestos i paraules penetren profundament entre el públic, mantenint l’equilibri just entre la informalitat del gest i el pes de la història. Reflexions, preguntes, crítica, música... llença amb transparència tot el que li ronda pel cap servint a braços oberts grans veritats que no s’acostumen a sentir damunt dels escenaris i s’ofeguen en altres espais públics. La dramatúrgia recull dites sobre la pau, la por i la democràcia per fer-ne bandera i beu intel·ligentment d’elements externs per dinamitzar el relat. És teatre de denúncia social amb majúscules, de bufetada i obertura d’ulls, de cop de puny sobre la taula per cridar ben fort que no hi ha dret, que ja n’hi ha prou. “Però què fem!? Però què fan!?”, aquesta qüestió s’estampa a tort i a dret davant de cada cas d’imposició, violència i impunitat. La posada en escena trasllada al pis (una nau okupada) del noi, però també a l’estadi on es congrega la multitud de participants al fòrum i al “camp de batalla”... Encertada d’inici a final, té pics d’extrem impacte on l’ambientació lumínico-sonora i, sobretot, l’energia i presència d’un Pla que omple tot sol i sense floritures l’espai són de sonor aplaudiment. Correrà la veu i el símbol que ja és ‘Ragazzo’ no caurà en l’oblit.

Deixant a banda la història que ens explica aquest text teatral per a un sol actor: els fets de 2001 a Gènova, durant una reunió del G-8, on es van organitzar un seguit de manifestacions, la repressió brutal de les quals, va acabar amb un noi mort i la vulneració de drets fonamentals per part de les forces de l’ordre, condemnats més tard pel Tribunal d’Estrasburg; tenim la petita història de Ragazzo, un noi que viu ocupant un espai d’aspecte de nau industrial, i que segueix el dia a dia d’aquells fets, per amistats que el truquen, per trobar-s’ho pel carrer, per conviccions… Un té la impressió que vol ser un retrat on ens adonem de la brutalitat i l’absurd de la violència institucional, però a l’hora un té una incòmode sensació d’un ésser automarginat. Sigui com sigui, el text, de 90 minuts aproximadament, podria haver estat més curt, perquè crea un ritme que un pensa que s’ha acabat a l’hora aproximada, i que es reprèn, aquest cop amb una constant pujada d’energia -i de bogeria també- fins a rebre el tret final. Un text que només pot ser dit per un gran actor, si no vol fer-se pesant i llarg. I aquest actor és l’Oriol Pla. Impecable, sobrat de facultats, capaç de dir aquest text de la forma més natural possible: donant-nos entrada al seu habitacle, explicant-nos com viu i com pensa, mentre es vesteix, es renta, es fa el menjar… i com explica els fets. Ni una mosca es sentia volar, durant la representació. 90 minuts en què tots escoltàvem i seguíem la seva història. Un 10 per a l’intèrpret, i com no, per la direcció. Del text, que segurament agradarà als joves molt (especialment a partir del 15-16 anys, jo diria) amb el punt rebel i maniqueu inevitable, quan es narren fets que van acabar com van acabar. Perquè la història cal que l’expliquin també els vençuts.