En efecte, gairebé rebenten els actors, bàsicament per què l’obra els obliga a un gran esforç del qual en surten amb nota. Es tracta d’un text gairebé kafkià, delirant, que va al davant i al darrera en el temps i que, dirigit per l’uruguaià Gabriel Calderón, adopta un to semblant a algunes de les obres de Claudio Tolcachir, és a dir, tragicomèdia delirant afegint la ciència ficció. Per tant, un altre gran esforç pels actors catalans per acoblar.se a un text d’un autor sud-americà, però també també se’n surten.

Al meu entendre, la clau per què t’agradi l’obra és acceptar l’esforç que se’t demana: acceptar el joc de la inversemblant aparició de la màquina del temps, que fa tornar a la vida els familiars desapareguts. Si no hi entres, malament rai; i si ho fas, “Que rebentin els actors” et colpeix, per què el seu ritme és trepidant i cridaner, potser massa cridaner (Lina Lambert no para de dir improperis, un al darrera de l’altre) però va directe a les entranyes. I sobretot, dona molt que pensar: deixem estar el passat, o a l’inrevès, deixem que rebenti tot, que és l’única manera de tornar a començar (i que cadascú pensi el que vulgui)? La reflexió està servida. Això sí, abans de païr aquesta magnífica obra, recomanem que ens toqui una mica l’aire…