En volem més de Gabriel Calderón. El seu treball té una intensitat estranya (qui tingui memòria que recordi aquell 4D’òptic, Sala Beckett 2003, de Javier Daulte). Els personatges es veuen obligats a parlar accelerats i, alguns d’ells amb notables dificultats a la seva manera d’interpretar. Però tots aquests impediments fan que la peça guanyi una densitat  magnètica dins d’una caixa de sabates embrutida pel temps (molts cops els personatges es dirigeixen a públic però mai se l’il·lumina, com qui parla al buit). 

La intenció teatral de Calderón arrenca amb el dubte de quan el país haurà superat les cicatrius de la dictadura. S’haurà acabat quan hagin mort tots els actors, els protagonistes (víctimes i botxins)? El personatge de la filla/neta insinua que no, que el dolor, si no s’explica, esdevé explosiu. Afecta molt més enllà de la seva pròpia vida i coneguts. La tesi es distancia molt del que podria ser un dur i compromès documental, clam a la injustícia política i militar (com ara les peces de la Conquesta de Pol Sud: Nàdia i Claudia). Prefereix abordar-ho des de fronteres laterals. Deixant el personatge principal Bruna Cusí (que ja va saber jugar entre la realitat i el futur a #lifespoiler) en una inquieta llum que li fa abusar de l’amor de la seva parella. Altra vegada, reprodueix el disparador de l’amor per protegir i acabar generant més dolor, encara.

Al joc teatral de la màquina del temps se li afegeix una amargor profunda però que aporta una nova llum a la tragèdia. Com a El sistema solar la clau és el com es narra la història (amb un to molt argentí, tipus El loco y la camisa, per exemple, o l’Ets aquí? de Daulte, 2005. O El temps que estiguem junts, de Pablo Messiez). Si al Sistema solar, la trama decau quan s’entén l’origami d’escenes (és un ou de xocolata buit) aquest altre sopar de Nadal porta una forta càrrega de conyac dins del mateix ou.

El recurs de presentar una interpretació volgudament pujada desencadena totes les sortides i fa rebentar amb major violència els conflictes (un estrany dispositiu còmic i amarg alhora). La màquina del temps arrosega la gent del passat amb alguns desperfectes i els fa tant vulnerables com repulsius. L’equip artístic està genial: sense sortir mai del paper s’adrecen a públic i l’espectador pot percebre que tot és una representació i, a la vegada, un retrat cruel d’una realitat obviada. És una reconfortant comunió des de l’abstracte.