Mastegots a pleret i algun «gec d’hòsties». Insults i impromperis a manta. Llengua popular sense concessions en un ambient presumptament familiar que s’empara en la ciència-ficció. Però la ciència-ficció de «Que rebentin els actors» és només un recurs per aprofundir en l’amnèsia del passat, en el silenci de la història dels més grans envers els més joves, en l’oblit de la traïció i en la ignorància de la història com a única sortida per entendre el present i blindar el futur.

El dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) ha creat un diorama únic amb embolcall de comèdia —però, en tot cas, de comèdia negra— per on apareixen personatges del present i personatges del passat en una simbòlica reunió familiar de Nadal promoguda per la voluntat de la néta de la família de conèixer els seus orígens.

Amb seqüències en flaixbac, deu anys enrere, deu anys endavant, els espectadors entren de ple, sisplau per força, en els misteris d’una família esqueixada que no vol que tractin d’avi a l’avi, d’àvia a l’àvia, de tiet al tiet i de mama o papa, a la mama o el papa. La negació de la realitat és també la negació de la història familiar. I la història familiar acaba sent la història d’una Dictadura —la versió catalana la deixa en clau intemporal— a la qual cada espectador, segons la seva experiència, pot posar nom i data. 

Si qualsevol dramaturg o director convencional s’hauria moderat en l’estructura teatral d’aquesta obra per abastar una qüestió com l’exposada, Gabriel Calderón opta per portar-la a l’extrem, jugar amb una metafòrica màquina del temps i forçar el registre de tots els personatges sense fer cas del títol i posant el fre en el punt just perquè, contràriament del que insinua, «no rebentin els actors».

Són vuitanta / noranta minuts de paraula desbocada —Xavier Pujolràs ha polit la versió amb la contundència que demana la situació i amb un llenguatge vibrant— que no dóna un segon de respir a cap dels personatges i que s’emporta els espectadors com si els engolís també a ells la màquina del temps, artefacte que no es veurà mai però que s’insinua darrere d’una de les portes en un vermell de foc que, en clau de teatre popular, podria ser la representació moderna de les calderes d’en Pere Botero.

Amb un repartiment sense fissures, són l’actriu Bruna Cusí i l’actor Francesc Ferrer (Anna i Tadeu) la parella jove que poua en el passat familiar. Ella, incapaç de dir «t’estimo» pel buit que arrossega de l’angoixa sense conèixer el passat, i ell amarat de dir «t’estimo» a cent revolucions i gràcies als seus coneixements científics, capaç de recuperar el passat amb la màquina del temps que ha construït i que experimenta per primera vegada i per amor.

Les dues interpretacions de Bruna Cusí i Francesc Ferrer són les protagonistes de la història, al voltant de les dels veterans Jordi Banacolocha (avi Antoni) i Imma Colomer (àvia Júlia), des de la desmemòria a la inconsciència de la situació, amb el xampany a taula com a clau del desori, en una mena de quadre pirandellià.

L’actor Albert Ausellé (Jordi) i l’actriu Lina Lambert (Graciela) són els pares d’Anna vinguts del passat en dos papers exuberants que fugen de reconèixer el que van ser: ella repartint pantoflades físiques i verbals a tort i a dret, ell amb un nus a la gola i sense poder trobar les paraules que expliquin la tortura. I, finalment, l’actor Sergi Torrecilla (Josep), que primer és una mena de narrador, es converteix després en el diabòlic germà del pare d’Anna, destinat a posar en un punt de bogeria col·lectiva l’herència no volguda de la repressió que ha marcat la família per sempre. (…)