És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se’n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d’una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l’amor d’un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d’algun viatge.

Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l’autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s’assembla al que va ser la vida sentimental d’una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d’un Nobel, tot i que d’una altra època i d’una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l’autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la.

Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic.

No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d’Ingmar Bergman o François Truffaut.

Més que limitar-se a reproduir el relat de la protagonista d’Annie Ernaux —cosa que hauria estat una simple lectura dramatúrgica o una mena d’audiollibre—, Lucia del Greco i l’actriu Cristina Plazas van més enllà i exerceixen teatralment una mena de màster en FP de deconstrucció de l’amor. ¿I com ho fan? Doncs amb una mirada estètica, mecànica, salvatge i rebel que vol copsar l’esperit subliminal del missatge de l’autora Annie Ernaux: la passió cedeix al desig i el desig domina la passió.

Una estructura metàl·lica i una taula de morgue de dissecció són l’unica escenografia de l’obra. Cristina Plazas espera els espectadors estesa a la pedra, lumínicament blanca, on comença el seu discurs per passar després a combinar la paraula, primer d’esquena, sortosament després pujant de to i donant la cara i el cos als espectadors, i practicar l’ofici de manetes, desacollant peces i més peces com si fos una forense davant d’un cos mort en exploració. Ben aviat, cadascuna de les etapes del seu relat, de la seva experiència amorosa, apassionada, es relaciona amb el pas a pas del procés del desguàs. Els efectes de so reblen el clau, mai més ben dit, parlant de ferralla i romanticisme.

Lucia del Greco i Cristina Plazas han comptat també amb l’aportació en el moviment de l’actriu guanyadora del Premi Nacional de Dansa d’aquest any, Lorena Nogal, ballarina que fa més de quinze anys que forma part de la celebrada companyia La Veronal al costat del coreògraf Marcos Morau. És en aquest estadi de moviment, quan l’actriu Cristina Plazas fusiona la fredor de l’artefacte de ferralla que ha presidit l’escenari amb l’escalfor del propi cos fins arribar a la simbologia de la llarga cadena de baules que l’esclavitzen per mor de la seva passió. «Pura passió» és un espectacle breu, una hora i quart a tot estirar, que apel·la als cinc sentits i reivindica la passió des de l’òptica femenina, sovint sepultada per les cotilles socioculturals dominades per l’home. (…)