A Pura passió (Passion simple, 1991) la premi Nobel Annie Ernaux descriu amb prosa seca, escarida, una història passional que va viure com un absolut. El “simple” del títol francès fa justícia a una escriptura esmolada que fendeix com un bisturí la pell de la covarda, hipòcrita moralitat, fins a arribar a un nucli de veritat. La proposta escènica de Lucia Del Greco a partir del llibre d’Ernaux tampoc no es queda curta quant a fredor i racionalitat: trasllada amb precisió quirúrgica l’alienació i el desfici del personatge, alter ego de l’autora, que en primera persona examina el seu propi comportament obsessiu i devot, forassenyat i meticulós, en el temps –passat, exhaurit– de la passió.

Arrenca una confessió radical que no adopta el to de la confidència, sinó de l’atestat. Saltant-se alguns preàmbuls del text original, la dona interpretada per Cristina Plazas inicia el monòleg amb una descripció externa, distanciada i pretesament objectiva de l’home que va ser objecte de la seva adoració. La maquinària del desig i la pulsió fetitxista van esdevenir, en aquell lapse d’excepció, els únics incentius per transitar una quotidianitat insubstancial i esclafadora. La protagonista tan sols actuava amb voluntat i desig –constata– en situacions vinculades a l’anticipació o al record de la cita amatòria: escollir la roba i el maquillatge, canviar els llençols, lliurar-se a somiejos i elucubracions. Les tasques i relacions que no estaven “al servei de l’amor” li resultaven penoses o indiferents.

Amb botes de dominatrix i una roba blanca plena de sutures i llaçades que suggereixen esquinçaments i sargits –el disseny de vestuari és de Pau Aulí–, l’actriu interactua amb un motor –invent o constructe de Lali Canosa– que dissecciona concentrada, com si fos el cos de l’examant –per moments, ens sembla distingir-hi una cuirassa, un garfi, una tràquea– o, més aviat, el record d’una passió ja morta. Quan cal, però, es posa ulleres protectores i guants de plàstic: destria els cables, inspecciona els tubs, secciona una peça amb la radial. La sacerdotessa forense –amb alguna cosa de nina mecànica, autòmat amb costures– oficia el seu ritual sobre una taula de dissecció o altar lumínic, amb un plafó bessó a sobre que, depenent del moment, descendeix o s’eleva. L’espai ha estat ideat per Pol Roig, mentre que la conceptualització de l’artefacte lumínic i el disseny de llums van a càrrec de Cube.bz. L’espai sonor de Pere Jou & Aurora Bauzà ens porta a un imaginari industrial, amb fressa de taller i alarmes.  

Cal destacar l’escrupolositat i tenacitat de la performance, en què cada petit gest està mil·limetrat. Val a dir que s’ha ocupat del moviment Lorena Nogal –flamant Premi Nacional de Dansa del Ministeri de Cultura–, que completa un equip artístic de luxe. El buidament expressiu de l’actriu, del tot ajustat a la fredor del text, contrasta amb la desarticulació corporal que li sobrevé en determinats moments, sobretot quan relata la qüestió de la gelosia, un “fràgil privilegi” de dimensions monstruoses. En termes econòmics, el malbaratament –de diners, energies– és la lògica que predomina en aquesta mena de passions, en què el desig esdevé l’únic capital a preservar i augmentar, però el que s’acaba multiplicant és l’obsessió: una opressió invisible la doblega, la fa trontollar o curtcircuitar. I, malgrat que el cos no li respon, ella –maquinal per obcecació o pura supervivència– no es deixa vèncer. Encaixada dins un dispositiu escènic d’alta precisió, impedida d’explotar la seva vis dramàtica i expressivitat, Cristina Plazas passa impecablement de la gèlida abstracció a la carn viva.

Per plasmar escènicament l’absència de l’amant i la progressiva extinció de la passió –l’home ha tornat al seu país d’origen; ella s’enfronta a un buit en què recreació i al·lucinació es confonen–, la intèrpret va retirant les peces del motor i deixant-les a terra, com qui es desfà d’un organisme mort, d’una desferra inútil. A manera de recapitulació o epíleg, el personatge evoca una trobada pòstuma a la passió descrita –especejada, esquarterada–, mesos després que s’acabés la relació. Lluny de voler justificar-se, ha exposat el relat cru, desmuntable, d’un trasbals íntim que, de forma volgudament frívola o provocadora, arriba a comparar amb fets bèl·lics i polítics de gran magnitud. La moralitat és absent en aquesta història i, malgrat tot, s’imposa una conclusió de tipus assagístic: més enllà de tot el dolor, la dignitat malmesa i la suposada ridiculesa del comportament amatori, no hi ha luxe més gran que el de poder viure una passió per un home o una dona. 

Crítica publicada a Núvol el 20 de novembre de 2024