La proposta refredada d’aquesta Pura passió contrasta amb el títol. L’amor és un exercici que fluctua. Pel que explica la protagonista que, en una situació fora de la convenció social (fruit d’una infidelitat que, se sap, provisional i que mai revertirà la titularitat de la parella), els cabals són molt més radicals, com els d’una dana o un tsunami: és un terratrèmol d’emocions. Viure-ho amb aquesta intensitat és pertorbador, arrossega qualsevol ànima.

La clau del muntatge és que ella recorda aquesta passió, conscient que és proper el punt final. Ell va allargant les visites, cada cop són menys freqüents. La informació del seu país caribeny que recull l’amant es va amuntegant, caducant, fent-se massa extensa per a unes converses tan breus. No hi ha frustració ni insatisfacció, només la certesa d’assaborir cada instant i memoritzar passeigs, desigs i somnis. 

El temps fa que la pell s’erici del record sexual. I que es pugui analitzar les raons d’aquesta convivència des de l’entrega. Les vacances en solitari del personatge a Florència són una forma d’enyorar el viatge que van compartir anys enrere, els mateixos museus, parcs i esglésies. Una relació malaltissa però que s’assumeix des de la racionalitat més pragmàtica, gens arrauxada.

La directora Lucía del Greco (Els encantats, El desig del cor) reivindica la passió més intensa d’aquesta amant. La veritat és que l’actriu Cristina Plazas es mou en un espai insòlit, quasi disassociat. La paraula expressa intensitat, la mirada és directa (com sempre) però alhora l’acció és quasi mecànica. La metàfora del motor, com qui treu el greix de les normes repetidament a la seva moto, propicia una coreografia de moviments experts. I quan s’allunya de la taula de dissecció (el monòleg de Primer amor amb Pere Arquillué partia de la maeixa horitzontalitat) desplega uns moviments que ha traspassat Lorena Nogal (Habitació444: Aquí) de La Veronal (Rússia, Vorònia, Firmamento). Puntualment, el gest i els forats que propicien els cossos del KOVA serveixen per a introduir el cap entre el braç i una canonada del motor. La ferralla també pot recordar puntualment les extremitats de l’home, al qual se li abraça i al que se li xiuxiueja. Plzas juga a fons, des del que coneix i des del que descobreix. La seva franquesa és la mateixa (tant dura com intensa) d’altres d’altres treballs com Himmelweg. La desorientaciò d’En mis manos (a distància) s’ha convertit en un abraçar el buit amb ressentiment però amb la pau de saber la vertitat