Si amb Perra de nadie Marta Carrasco s’acomiada de l’escenari, com ha manifestat, no podem més que lamentar-ho, perquè, novament, és un asteroide fulgurant que ratlla la foscor i l’emplena de llum. Una vegada més, Carrasco ens ofereix un espectacle amb l’elevat nivell d’exigència, qualitat artística i profunditat humana amb què ens ha mantingut amatents a cada nova creació seva durant els últims 20 anys. La fonda expressivitat del seu cos en moviment, amb aquella mirada que claufica el qui la rep, i aquella gestualitat retallada que crea nous espais en la imaginació de l’espectador, converteixen Perra de nadie en un trànsit cap a l’abís d’un mateix, allà on resideixen les aigües somes de la nostra personalitat més inefable, que sovint evitem de remoure per por a l’esglai. La ballarina no dubta en submergir-s’hi, en una nova proposta d’un coratge i una força estremidors. Com sempre, amb deliberades picades d’ullet al món de les arts plàstiques: el cos apedaçat, el collaret i el mirinyac ens aboquen al complex univers de Frida Kalho; per després exhibir la daurada elegància de Vermeer, l’argent estriat dels futuristes, el rostre embenat de René Magritte, o els ídols estilitzats d’Alberto Giacometti engalanats amb les cintes virolades d’una ritualitat atàvica. Músiques, com sempre, molt ben triades i expressives -deliciosa ‘Gracias a la vida’ d’Albert Pla- i aquell moviment incandescent que tot ho il·lumina. I una escena final corprenedora quan la gossa s’aboca a la menjadora i transforma el contingut en la seva nova pell. Però sobreposant-se al fang groc de la Parca, espeteguen els ulls en un fit a fit que inquireix i remou. Colossal!