Immensa.
Profunda. Entregada. Des de la fragilitat de qui es nega a si mateix –hi ha poc
menys que ser una “gossa de ningú”?–, Marta Carrasco aflora imponent en una
proposta valenta i personal propera a la performance
que dispara frontalment a l’espectador.

Amb
la calma i control de la maduresa, i cercant en tot moment l’estètica, basteix
una rere l’altra el reguitzell d’escenes que impactaran com inajornables xàfecs
sobre un pati de butaques expectant, un públic que queda impregnat per les
imatges i sensacions en què culminen els seus episodis de felicitat, bogeria,
desesperació, incertesa, innocència, por, angoixa…

Del
somriure a l’esgarrifança, de l’empatia a la incomprensió i impotència davant
algú que accepta l’inacceptable esborrant-se la mirada i la capacitat de pensar
i sentir. Algú que abaixa el cap i acata el que dicti algú altre. Sigui qui
sigui, sigui el que sigui.

Una exhibició
de seguretat, de llançar-se al buit a cor obert, d’honestedat per expressar
allò que es vol anteposant-ho als qüestionaments externs. Un batibull d’emocions
canalitzats per una creadora amb moltes coses a dir.