Marta Carrasco cada cop desmanega més els seus personatges, les trames i la seva lleu psicologia que habita a l’escenari. Es decanta per la imatge, les ganes de ballar i per un recurs d’una lletjor estètica, que la defineix i la individualitza. Perra de nadie manté una fórmula de personatges histriònics (ingenus, tendres, ferits, vulnerables) amb el vestuari preciosista, lluminós, la música que ompla l’esperit. No hi ha pràcticament raons que justifiquin les, de fet, no transicions. Van juxtaposant-se, l’una sobre les altres. Totes són Marta Carrasco però cap deixa que s’expliqui massa. Hi ha un somni, un malson, una sensació de ser dèbil i de no poder gaudir de la seva llibertat. La màscara, els elements que l’atenallen apareixen i desapareixen. Hi ha una emoció que traspassa però que no necessita recolzar enlloc. Aquesta decisió deixa un pèl desamparat l’espectador que li agradi trobar una certa explicació racional (segur que hi és però corre a una capa de molta profunditat). Després d’un llarg parèntesi, l’últim espectacle vist a Catalunya és B. Flowers, al 2013, que també renombraria amb Bijoux, la coreògrafa torna amb el seu to expressionista, sense filtres i que menysté la trama i els raonaments. De fet, a No sé si... (2012) ja va arrencar aquest distanciament cap a una dansa construïda amb la farsa per fugir de la tristor, de la desesperació.