Montenegro. Comedias Bárbaras

Ambiciós  objectiu, el que s’han marcat el Centro Dramático Nacional i el dramaturg i director Ernesto Caballero: intentar resumir en un espectacle de menys de tres hores de durada les tres obres que integren les “Comedias Bárbaras” del torrencial i genial Valle-Inclán, alterant la seva cronologia narrativa i reduint el conjunt a la meitat de la seva durada íntegra, constitueix sens dubte un bon  repte.  I d’aquest repte, Caballero se n’en surt només a mitges; tot i que el conjunt manté la necessària coherència i que la re estructurada dramatúrgia funciona per moments amb força, pel camí es perden masses situacions i personatges  apuntats,  però no ben desenvolupats. I el conjunt, no deixa de desprendre un cert aire de “Reader’s Digest” esperpèntic. Caballero, d’altra banda, comença el seu muntatge amb una empenta  efectiva ( la cavalcada del patriarca Montenegro al ben mig d’una tempesta poblada d’ànimes en pena), però també un xic efectista . I l’acaba en un to lleugerament farragós : l’últim terç de la seva proposta mostra aquella típica contradicció que es produeix quan estàs veient un espectacle que resulta alhora massa curt ( tot allò que s’ha perdut dels textos originals i que, evidentment, pesa com una mancança excessiva) però que es fa també massa llarg. Caballero, tornant al tema dels efectismes, li cedeix un protagonisme desmesurat a la insistent  partitura musical de Javier Coble , s’equivoca de ple pel que fa a un disseny de vestuari que en alguns casos voreja el ridícul , introdueix uns apunt coreogràfics absolutament fora de lloc,  i té dificultats a l’hora de trobar en el seu una mica irregular repartiment  un to interpretatiu homogeni . I malgrat tot, la gaèlica intensitat de les paraules de Valle , la potència d’algunes resolucions escèniques que funcionen convincentment ( com ara , la transformació dels actors en  el bestiar que apareix a l’obra) , o la molt ajustada interpretació que Yolanda Ulloa ( des del meu punt de vista, la millor d’un repartiment presidit per un Ramón Barea de vegades brillant, i de vegades un xic monòton ) ofereix en el massa abreujat  paper de Doña Maria , constitueixen factors més que suficients per recomanar aquest descompensat espectacle. 

Parafraseando a un compañero crítico diré lo contrario: “Quien quiera ver un Valle-Inclán que no vaya a Montenegro”. Después que cada uno haga lo que quiera. Avisados quedan. Ernesto Caballero ha rellenado de tanta imagen, metáfora, evocaciones y símbolos su adaptación de las tres piezas que componen las Comedias Bárbaras que queda muy poco en este montaje de la riqueza original del autor. Sólo cuando el director está en retirada –como en la escena del encuentro entre Sabelita y Doña María de la Soledad– el espectador recuerda por qué está ahí: para compartir la impactante literatura dramática de Valle-Inclán. El resto del espectáculo –preñado de la efectista banda sonora de película de miedo de serie B– es un exceso de gesto de Caballero. Esfuerzo que podría haber dedicado a controlar mejor el nivel interpretativo de la compañía. Ha pintado y decorado tanto por encima del texto que el efecto que produce es como el Cristo de Borja. Aunque en este caso sea un borrón esteticista. 

Quina feinada, aquestes Comedias Bárbaras, retitulades com a Montenegro del Centro Dramático Nacional. Hi ha molt treball al darrere, mirant de convertir el teatre simbolista amb un essencialisme que avui és habitual en la dramatúrgia contemporània. És una bona aproximació, però no suficient per trencar una distància massa gran entre l'èpica quasi fantasmagòrica de la peça i la consciència de l'espectador. A la crueltat d'algunes escenes i a la preciositat d'alguns quadres no se li pot afegir gaire més. Perquè aquell teatre que vol emocionar no ho hauria de pretendre amb un discurs un punt demagògic: els rics joves són cecs d'ambició i riquesa i els pobres fan prou de refugiar-se i són incapaços de fer-se valdre els drets, encara que el seu amo, Montenegro, els commini a fer-ho.L'únic personatges que sí que té una evolució és el protagonista. Passa de sentir-se superopr del Bé i del Mal a planyer la seva poca sensibilitat fins el punt de martiritzar la seva dona, que encara l'estima i mira de conciliar els fills amb el pare (inútilment). Un quadre esperpèntic, de denúncia de l'abús del poder social i econòmic i d'una religió per a supersticiosos i covards mortals que temen l'amenaça de Déu. Una peça, tot sigui dit, qiue cal celebrar que es recuperi (repte maratonià) encara que només sigui per visibilitzar part d'un patrimoni teatral, a cavall de la poètica i de la desmesura barroca.