Quina feinada, aquestes Comedias Bárbaras, retitulades com a Montenegro del Centro Dramático Nacional. Hi ha molt treball al darrere, mirant de convertir el teatre simbolista amb un essencialisme que avui és habitual en la dramatúrgia contemporània. És una bona aproximació, però no suficient per trencar una distància massa gran entre l’èpica quasi fantasmagòrica de la peça i la consciència de l’espectador. A la crueltat d’algunes escenes i a la preciositat d’alguns quadres no se li pot afegir gaire més. Perquè aquell teatre que vol emocionar no ho hauria de pretendre amb un discurs un punt demagògic: els rics joves són cecs d’ambició i riquesa i els pobres fan prou de refugiar-se i són incapaços de fer-se valdre els drets, encara que el seu amo, Montenegro, els commini a fer-ho.

L’únic personatges que sí que té una evolució és el protagonista. Passa de sentir-se superopr del Bé i del Mal a planyer la seva poca sensibilitat fins el punt de martiritzar la seva dona, que encara l’estima i mira de conciliar els fills amb el pare (inútilment). Un quadre esperpèntic, de denúncia de l’abús del poder social i econòmic i d’una religió per a supersticiosos i covards mortals que temen l’amenaça de Déu. Una peça, tot sigui dit, qiue cal celebrar que es recuperi (repte maratonià) encara que només sigui per visibilitzar part d’un patrimoni teatral, a cavall de la poètica i de la desmesura barroca.