Ambiciós  objectiu, el que s’han marcat el Centro
Dramático Nacional i el dramaturg i director Ernesto Caballero: intentar
resumir en un espectacle de menys de tres hores de durada les tres obres que
integren les “Comedias Bárbaras” del torrencial i genial Valle-Inclán, alterant
la seva cronologia narrativa i reduint el conjunt a la meitat de la seva durada
íntegra, constitueix sens dubte un bon  repte.  I d’aquest repte, Caballero se n’en surt només
a mitges; tot i que el conjunt manté la necessària coherència i que la re
estructurada dramatúrgia funciona per moments amb força, pel camí es perden
masses situacions i personatges 
apuntats,  però no ben
desenvolupats. I el conjunt, no deixa de desprendre un cert aire de “Reader’s
Digest” esperpèntic. Caballero, d’altra banda, comença el seu muntatge amb una
empenta  efectiva ( la cavalcada del
patriarca Montenegro al ben mig d’una tempesta poblada d’ànimes en pena), però
també un xic efectista . I l’acaba en un to lleugerament farragós : l’últim
terç de la seva proposta mostra aquella típica contradicció que es produeix
quan estàs veient un espectacle que resulta alhora massa curt ( tot allò que
s’ha perdut dels textos originals i que, evidentment, pesa com una mancança
excessiva) però que es fa també massa llarg. Caballero, tornant al tema dels
efectismes, li cedeix un protagonisme desmesurat a la insistent  partitura musical de Javier Coble , s’equivoca
de ple pel que fa a un disseny de vestuari que en alguns casos voreja el
ridícul , introdueix uns apunt coreogràfics absolutament fora de lloc,  i té dificultats a l’hora de trobar en el seu
una mica irregular repartiment  un to
interpretatiu homogeni . I malgrat tot, la gaèlica intensitat de les paraules
de Valle , la potència d’algunes resolucions escèniques que funcionen
convincentment ( com ara , la transformació dels actors en  el bestiar que apareix a l’obra) , o la molt
ajustada interpretació que Yolanda Ulloa ( des del meu punt de vista, la millor
d’un repartiment presidit per un Ramón Barea de vegades brillant, i de vegades
un xic monòton ) ofereix en el massa abreujat  paper de Doña Maria , constitueixen factors més
que suficients per recomanar aquest descompensat espectacle.