Si
una de les mesures de l’èxit és el reconeixement unànime de crítica,
públic i companys de professió, és difícil posar en dubte la carrera de
l’actor i director Josep Maria Pou. Però en el món de l’escena,
amb exàmens diaris davant del públic, un no pot viure de què ha fet
anteriorment ni del seu nom.

Aquesta
reflexió inicial prové de la decepció que tinc els darrers anys amb
aquest magnífic actor que havia gaudit tant en sèries com Estació
d’enllaç o en obres com Els nois d’història o La cabra o qui és Sylvia?
Continua oferint-nos una gran presència escènica i una veu profunda com
poques, però els últims anys tinc la impressió que quan actua
simplement “fa de Pou”, amb la majoria de personatges tallats per un
mateix patró. M’entristeix sentir que, o no ens ofereix tot el que és
capaç de donar, o ja ha arribat al seu límit.

I
malgrat aquests prejudicis, subjectius i discutibles, torno al Teatre
Goya de Barcelona atret per un cartell impactant, una històrica clàssica
i un personatge tan atractiu com el capità Ahab de Moby Dick, i
amb l’esperança de tornar a veure l’actor que recordava i enyoro. Però
un cop més, surto  satisfet a mitges. És cert que costa imaginar-se algú
altre fent d’aquest home obsessionat amb retre comptes amb la gran
balena blanca que li va fer perdre la cama. Però no n’hi ha prou amb una
veu greu, més impostada que creïble, per fer-nos entrar de debò en
l’infern en què s’ha convertit el cervell d’Ahab.

Per
sort, tot i que el text de Juan Cavestany i la direcció d’Andrés Lima
donen tot el protagonisme a l’Ahab de Pou, hi ha uns altres
protagonistes que són capaços de remuntar la funció. I no parlem de
Jacob Torres i Oscar Kapoya, correctes però totalment secundaris, sinó
de l’espectacular escenografia de Beatriz San Juan i l’efectiu treball
videogràfic de Miguel Àngel Raió. En el tram final de l’obra, quan un
està fent esforços per empatitzar amb els malsons d’Ahab, una impactant
batalla marítima ens reconnecta a la funció, que acaba per deixar un bon
regust.