Per a la majoria dels
espectadors de per aquí, Moby Dick és
només una novel·la d’aventures en la que Ahab, el sinistre patró del balener
Pequod, persegueix obsessivament la balena blanca que al seu dia li va amputar
una cama. Aquesta concepció sigui potser el principal handicap contra el que ha
de lluitar la versió de la novel·la de Herman Mellville que Juan Cavestany ha
escrit per a l’escena i que Andrés Lima ha bastit al Teatre Goya en un muntatge
protagonitzat per Josep M. Pou.

Cavestany ha liquat el
text original per convertir-lo en un espectacle de poc més d’una hora en el
qual la crònica de la gran cacera queda reduïda al retrat psicològic del seu
protagonista i, més específicament, a l’obsessió per l’impossible que porta a
aquest personatge literari universal  al
que ara anomenaríem un suïcidi estès. El Moby
Dick de Cabestany-Lima-Pou és un viatge a l’interior d’Ahab més que un trepidant
relat d’aventures i això potser frustri les expectatives dels que hi busquin
tots aquells tòpics associats, tradicionalment, al títol en qüestió.

Per sort aquesta eventual
circumstància troba remei, ben aviat, en el magnífic treball de Josep M. Pou,
que un cop més es fa seu el personatge fins al punt que resulta impossible
saber on acaba Ahab i on comença Pou. La seva creació és, altre cop, la
demostració d’aquell talent, que només tenen els grandíssims intèrprets i d’aquell
magnetisme irracional davant del qual és impossible no rendir-se.

I això, que no es nou, és
especialment significatiu en el cas de Moby
Dick perquè Pou es queda sol aguantant l’espectacle. Metafòricament i a la
pràctica. Ni el text, anodí i artificialment catàrtic; ni l’escenografia, plana
i avorridota; ni la direcció, tan transparent que es diria inexistent; ni cap
altre ingredient apuntalen de forma efectiva el seu treball. Cal citar, això
sí, un consistent Jacob Torres i un excessivament orgànic Oscar Kapoya, que li
permeten recuperar momentàniament l’alè per continuar mantenint el to de la
proposta.

A Moby Dick molts hi buscaran un relat aventurer i no l’hi trobaran.
Per sort es toparan amb Pou i la seva grandíssima interpretació. Que no és poc,
però és menys del que es podria esperar atesos els noms del cartell.