No m’agrada la història de Moby Dick. Tot a Moby Dick
és grandiloqüent: el sentit metafòric, les injustícies que hi trobem, les
il·lusions, la bogeria, la por, la valentía, la llibertat, la superioritat, la
dominació, la paranoia. Tot això hi és, a la novel·la de Melville, i m’interessa…
però ocupa centenars i centenars de pàgines (dos volums, en l’edició que tinc).
Tantes, que no he pogut mai llegar-les. Una versió de la novel·la firmada per
Juan Cavastany, dirigida per Andrés Lima, amb Josep Maria Pou de capità Ahab i,
cal dir-ho, d’una hora i mitja de durada, era la ocasió per enfrontar-me a la
balena.

Pou exagera, crida, fa por. És valent, vengatiu, boig entre
els bojos: “Yo no estoy loco. Yo soy la locura enloqued¡cida”. Ell sol aguanta
la tempesta, per molt forta que pugui arribar a ser. Els contrapunts, Jacob
Torres y Òscar Kapoya, que donen vida als altres personatges, equilibren la
balança en escena per intentar controlar (si és que és posible) la
desencadenada ira del capità. La tensió a l’obra va creixent en intensitat, en
dramatisme, en tensió. I apareix la balena. Ella, la raó de vida del capità.

L’escenografia és el millor de l’obra. Ens fa l’efecte d’ésser al Pequod. Una proa mirant cap a
un horitzó que es dibuixa, ara en calma tensa, ara en un mar rabiós, ara en una
nit terrible a través de projeccions fins que irromp Moby Dick. Un teló gairebé
transparent caurà sobre la nau donant a l’acció tota la profunditat i, des
d’allà, la balena lluitarà per la seva vida, igual que Ahab. El duel és immens.
L’escenari, també.