L’escenografía convidava al viatge. Un vaixell amb només 3 personatges i amb imatges marines de fons, coronades per uns corus gairebé apocalíptics. Ens embarquem, doncs, a l’aventura; però no a l’aventura de caçar una balena blanca que li ha menjat una cama al capità Ahab, sinó a l’aventura de ficar.se en la ment d’un dement, d’un home malalt obsessionat en acabar amb la seva vida, en suïcidar.se. Es com aquell títol d’una pel·lícula de Ken Russell: “Viaje alucinante al fondo de la mente”, un viatge servit amb saviesa, al meu entendre, per Andrés Lima.

Ull! Hi ha el risc que aquell día l’espectador arribi al teatre cansat…no gaudirà. Per què l’obra convidar a ficar.se de plé en el cervell d’Ahab i, com li passava al capità Kurtz d'”Apocalypse now”, acompanyar.lo en el seu viatge a la mort. I si aconseguim això, ho passarem genial. Els efectes i la posta en escena magnífica ens porten fins a la balena, però això és el de menys. I tot això presidit per la bogeria d’Ahab, és a dir, per un immens Josep María Pou, un boig embogit. Ni Gregory Peck ni Patrick Stewart al cinema, Ahab és Pou. I deixeu.me amb la meva malaltia, que és l’únic que tinc.