Espectacle de llargues penombres, d’una obsessió malaltissa que trenca amb les mínimes condicions de supervivència. El capità Ahab embogit per la caça de la balena, arrossega tota a la seva tripulació a una mort inútil. El final ja és conegut per a tots els espectadors d’arrencada, pel que no hi ha perill de spoilers. El que captiva és la manera de fer aquest viatge interior, a les profunditats del “jo”. En realitat, com imaginaven els lúcids Agupación Señor Serrano a A house in Asia, aquesta balena pot convertir-se en un element abstracte que significa un objectiu mític i pel qual s’és capaç de trair les normes mínimes ètiques i socials. 

Josep Maria Pou és el capità Ahab. Es pot recordar la desesperació d’aquell rei Lear que Pou va construir amb Bieito (Romea, 2004). O d’una lucidesa cínica a Su seguro servidor, Orson Welles (Romea, 2008). Ahab és un personatge mític, que brilla als ulls dels altres (el respecten i veneren) però que ell només vol reconèixer un adversari d’una blancor insultant. L’actor, amb la seva envergadura i una veu ronca, que sembla que aspiri l’aire en comptes d’expulsar-lo, segella un personatge enmig d’un remolí  obsessiu. Els membres de la seva tripulació proven de donar-li una senyal que l’allunyi d’aquest destí tràgic però ell n’és incapaç de  renunciar-hi. 

El text de Juan Cavestany permet que Pou tingui dos antagonistes (els actors Jacob Torres i Oscar Kapoya, sempre dins del quadre, efectius i  desperts en les rèpliques) que personifiquen els diferents membres de la tripulació: són tant els que participen activament en la trama de la novel·la de Melville com els que no passarien de ser una comparsa de fons. La il·luminació és molt austera en la vessant frontal, i es desplega més pels laterals. Això permet veure què passa durant l’escena però no amb la llum que apartaria la posada en escena d’aquesta foscor malaltissa d’Ahab. 

L’espai mostra la coberta de proa i, només amb el pas de dues cordes s’entra al codi que Ahab s’amaga dins del seu camarot. D’una nuesa escènica habitual en els treballs d’Andrés Lima (com aquella Medea, que es va poder veure al Teatre Lliure). Amb quasi res es construeix una travessia agònica, fins que arriba el moment de la caça de Moby Dick. Sens dubte, aquest moment culminant demanava un desplegament escènic,un gir a l’escena que, sense ser efectista, traslladés l’aventura als davant dels ulls dels espectadors. De fet, com en aquella ruta per dins del teatre del Moby Dick pensat per a la canalla, la lluita amb el monstre necessita plasmar-se d’una manera simbòlica: podria ser ridícul intentar simular la lluita amb la reproducció  de l’animal. Pou és aquell capità Ahab que sap que va a la deriva. I que li és igual. Que necessita acabar lligat amb el mite que l’ha fet embogir. I que el converteix en una icona romàntica poderosa. El treball de Pou, dolorós, amb la seva pota arificial trasllada a aquestes feixugues coordenades. Absorbent.