Cada producció és un fill; cada estrena és un part. Tots els fills ensenyen i ajuden a superar nous reptes. Aquest de Maremar, suposa un notable risc i que donarà molta vida a aquesta companyia, que destapa (si es pot dia així) una tercera generació d’actors. Des d’una Elena Tarrats o un Roger Casamajor que s’aventuren al musical a una Mercè Martínez, pletòrica, que viatja de la poètica i sensibilitat de la narradora a la divertida dona del bordell (La tetera de La Bella y la bestia fent de malvada de Los miserables? Sí, així mateix!). El salt mortal de Dagoll Dagom és molt valent. S’allunya dels musicals espectaculars marca de la casa (Mar i Cel, Scaramouche…) Perquè trasllada l’odissea de Pèricles al dels refugiats d’avui. Certament, comparteixen penes i el mateix mar. Però l’un amb la sort dels i la venjança dels déus; i els altres, amb la insensibilitat dels humans. I aquesta pedra a la sabata fa de difícil caminar. 

Anem a pams. Del muntatge destaca una descriptiva coreografia on absolutament tot l’equip remen a l’hora. Ariadna Peya (Aüc,  El despertar de la primavera) ha aconseguit dissenyar una màquina que flueix, suant, recuperant l’alè i construint unes postals que evoquen a les imatges dels refugiats provant de superar màfies, impediments burocràtics i el propi mar per trobar un lloc on viure. Avui el viatge és de Sud a Nord però, qui no recorda altres fugides a conseqüència de la guerra i la dificultat de sobreviure-hi. L’empatia té poca memòria. També la música d’Andreu Gallén es fon deliciosament. Tot i la duresa dels quadres. Són onades que repiquen contra els casc dels vaixells, són marees que abandonen restes de naufragis (vives o mortes) a la platja. Una adaptació de les peces de Lluís Llach molt valentes, delicades, que es desmembren per veus i que, només acompanyada per la percussió per un violoncel i un acordió, troben una gran profunditat (Llach només s’havia representat a a escena amb Lluís Danés  amb un Tranuites Circus, per exemple). I, cada cop que el moment dramàtic és majúscul, la veu sola, cristal·lina, amb un vers que arrela a l’ànima i recupera memòria cantada dels espectadors (o en crea de nova, si el públic és novell).

La dramatùrgia és el que caldria trobar-hi més ajustos. Perquè, a la preciosa idea d’explicar un conte per superar la desesperació dins d’un camp de refugiats (com feia a Kalimat o salvant molt les distàncies el Brundibár dels camps jueus) queda empastifada amb una posada en escena massa pessebrista. Seria millor mantenir la doble identitat dels personatges (són refugiats que decideixen explicar una història èpica). Tampoc ajuda l’obra de Shakespeare perquè és una èpica on tot és massa maniqueu; no hi ha contrast (ni es poden justificar les actituds dels personatges malvats ni hi ha cap ombra de dubte en els herois). I això els allunya de la Veritat i els situa en un cartró pedra que s’aproxima massa a uns Pastorets, molt ben intencionats. Són petites escenes, giragonses excessives d’aquest Pèricles que encallen la preciosa estampa coreogràfica i sonora del conjunt. També és arriscat estirar la cançó La madam de Lluís Llach per convertir-la en la regenta d’un bordell (quan la cançó ridiculitza el primer turisme francès). Però és cert que l’escena del bordell dóna l’oportunitat de desplegar un altre color tant tràgic com caricaturesc dels intèrprets. L’epíleg, que supera el Pèricles és rodó, contundent, vibrant, emotiu. I fa que el públic, salti de les butaques per aplaudir amb entusiasme. S’allunya dels mosicals comercials perquè no enganxa una cançó que es vagi cantant pel metro, però transmet una esperança utòpica (en un mar bonic només hi haurien de passar situacions precioses) que escalfa el cor, que redimeix amb la humanitat i envalentona per donar suport als que, malgrat tot, volen evitar naufragis dels nostres Pèricles d’avui.