Havia de passar. Un dia o un altre, Dagoll Dagom s’havia de trobar amb Shakespeare. I la
trobada s’ha produït al ben mig d’aquest mar Mediterrani tan ple d’aventures
mitològiques com de mítiques desventures ; tan donat a potenciar la fusió entre
cultures que es banyen en les mateixes aigües com a convertir-se en escenari
dels temibles enfrontaments als quals pot donar lloc el xoc cultural. Ara, i
des de fa ja masses  anys , aquest mar
s’omple de pasteres a la deriva a la recerca d’un port en el qual poder ancorar;
pasteres que també massa sovint acaben transformant-se en sarcòfags flotants. I
que quan ancoren, ho fan no pas en aquelles anhelades terres en les quals
semblava possible tocar finalment la llibertat i el benestar, sinó en camps de
refugiats que són com avantsales d’un no res sense esperances . Però tal i com
vol remarcar Dagoll Dagom- que ja havia solcat en diverses ocasions aquest
Mediterrani a bord de la nau del seu  cèlebre
 “Mar i cel “-, al cap i a la fi la
tragèdia a la qual s’enfronten els refugiats mediterranis d’avui en dia, no és
pas  tan diferent a la que sacsejava  als navegants d’altres temps: existeix un fil
comú, una carta de navegació comuna,  que
ve a connectar  “L’odissea” amb el drama
viscut a l’illa de Lampedusa, tot passant per la convulsa travessia d’aquest Pèricles
que va de naufragi en naufragi, es veu obligat a fugir per cames de la
injustícia  dels tirans abusadors , i ha
de patir en carn pròpia el drama de la disgregació familiar derivada d’aquestes
circumstàncies. Exactament com qualsevol refugiat /fugitiu d’ara mateix. És per
això mateix, pel que la dramatúrgia de Dagoll Dagom opta per convertir la
història de Pèricles en el conte que la deessa Diana, ficada ella mateixa en un
camp de refugiats ( una Mercè Martínez tan estupenda com de costum), li explica
a una nena per tal d’intentar aturar el seu plor desconsolat. I aquest recurs
ve a connectar una mica amb l’utilitzat al ( d’altra banda, ben polèmic)
musical “Imagine This”, en el qual un grup de jueus presoners a un camp de
concentració representa la història de Massada per fugir mitjançant el teatre
del seu propi captiveri. O, sense sortir de la mateixa mena de camps de la
mort, el que feia servir el Roberto Benigni de “La vida es bella” per
maquillar-li la realitat al seu fill. O el que introduïa el muntatge de
“Ragtime” representat fa uns anys al Open Air de Londres en el qual tota la
història es convertia també en la narració contemporània d’una història del
passat amb la qual s’intentava que un nen trobés una espurna d’esperança a
l’abocador ple de deixalles del Sistema que compartia amb altres sense sostre.

Dagoll Dagom ha
tingut molt clar que aquests paral·lelismes tenien que fer-se ben evidents a
l’hora d’abordar un text que no s’acostuma a abordar amb excessiva freqüència (
a casa nostra, ningú no ho havia fet abans) , en gran mesura perquè la seva
mateixa autoria ha estat sempre molt qüestionada. Fins a quin punt “Pericles”
és o no és una obra de Shakespeare? Quines parts del text – certament
irregular, però molt més notable del que ens pugui fer creure el poc que es
representa- poden atribuir-se al mestre, i quines semblen per contra haver
estat confeccionades per algú altre? En qualsevol cas, les possibilitats que
ofereix el text es feien paleses fa pocs mesos, quan Declan Donnellan i Cheek
by Jowl, en una aposta escènica diametralment oposada a la que ens ofereix
Dagoll Dagom, privava Pericles dels espais oberts i l’horitzó marítim per
confinar-lo al llit d’un hospital, i convertir-lo en un malalt en seriós perill
de mort els viatges del qual cap el passat són més aviat producte de la morfina
.

Per contra, el
nostra Pericles – un Roger Casamajor que es defensa molt bé en el terreny
musical, malgrat tractar-se de la seva primera experiència en el gènere- és mou
tota l’estona per les sòbries  aigües (
després dels brillants excessos escenogràfics de “Scaramouche” s’imposava ara
un exercici d’austeritat) d’un mar de cortinatges sempre solcats per onades i
més onades de projeccions. I es mou també  tota l’estona – i aquest és sense dubte el
punt fort del muntatge que dirigeix Joan Lluís Bozzo- arrossegat pel moviment
coreogràfic ideat per una molt inspirada Ariadna Peya. De fet, el seu treball
aconsegueix imprimir-li a l’acció escènica una dinàmica que per moments es troba
a faltar a l’espectacle, quan aquest – i malgrat la quantitat de coses que
passen a l’escenari- cau en  una
tonalitat un xic massa plana; estèticament acurada però mancada de més espurnes
d’energia i passió: l’opció de visualitzar tota l’estona el drama de Pèricles
com si fos un conte, porta potser implícita aquest perill. Per sort, la
coreografia de Peya salva sovint aquest escull, imprimint-li al muntatge la
energia i la imaginació que trobes a faltar quan el conte es presenta massa
simplificat: l’escena del torneig, posem pel cas.

I naturalment,
tenim la música de Lluís LLach; aquesta preciosa música que Andreu Gallén
sotmet a uns excel·lents i ben personals arranjaments , completats per les
partitures pròpies que aporta a la proposta. A Gallén li devem doncs el segon
gran encert de l’espectacle,; la molt notable forma com sonen aquests temes en
boca dels nou intèrprets de l’espectacle, sovint oferint interpretacions corals
plenes d’encertades i sorprenents harmonies. Diria en aquest sentit que la cura
que s’ha tingut a l’hora de treballar les melodies de Llach, ha portat  a descuidar una mica el treball d’alguns dels
membres del repartiment quan es tracta d’entrar de ple en la part textual del
muntatge. I afegiria  que malgrat que en
general els temes de LLach s’ajusten molt correctament a les accions que van
passant per l’escenari, no sempre és així. El to forçat es fa evident, per
exemple, en l’escena del bordell, que sembla directament inspirada en els
fragments d’”Els Miserables” protagonitzats pel matrimoni Thénardier: intentar
crear un vincle entre la Madame xerraire d’aquest bordell  i aquella altra “Madame” amb pell de turista
que segons la lletra de Llach “ riu, riu i res no riu” i que és abordada per un
molt probable gigolo, resulta una missió massa arriscada. Més discutible és
encara el fet que la millor escena de l’obra – aquella en la qual un pare i una
filla que no s’han vist des que ella era un nadó van descobrint poc a poc la
seva veritable identitat – sigui precedida per la interpretació que la noia ofereix
del tema “Amor particular” tot dirigint les seves mirades cap el desconegut amb
el qual és a punt de posar-se a parlar. Com li pot estar dient “t’estimo” a qui
encara no sap ni qui és? Així, la força del descobriment que es produeix a l’escena
que arriba tot seguit, queda notablement neutralitzada i perd el seu sentit. Però
malgrat aquests punt febles, i malgrat que 
la insistència en visualitzar el “missatge” de la proposta resulta per
moments excessiva ( la coda final n’és una bona prova), som davant un treball
molt digne, capaç de connectar amb l’emotivitat del públic, i força reeixit pel
que fa a demostrar-nos que Dagoll Dagom segueix sent una companyia prou
versàtil com per apropar-se al teatre musical amb noves perspectives. I això sempre
és d’agrair , quan es tracta d’una formació tan consagrada com aquesta.