Fa més de quatre dècades que Dagoll Dagom fa girar la roda de Talia, quaranta anys d’Antaviana, el segon èxit comercial del teatre català després de la rebel·lió impune del general colpista: el primer havia estat El Retaule del Flautista, i ambdós figuren entre els primers espectacles contemplats per qui signa aquestes ratlles.

Maremar és una nova fita del provecte grup que, renunciant als grans desplegaments escenogràfics de què ha fet sovint gala, demostra fins a quin punt la sobrietat potencia l’art si el material de base és de qualitat. I a fe que ho és: sobre la trama textual del Pericles de Shakespeare i la lírica de Llach, Bozzo i companyia han bastit un espectacle contundent que aprofita les tràgiques peripècies marines del drama elisabeteà i les sonoritats mediterrànies del vergelità per parlar d’un present de pasteres, nàufrags i refugiats vergonyosament maltractats per la rància Europa, cada cop més meliquista i insensible al patiment humà.

El marc plàstic s’estilitza amb uns telons de fons massissos sobre els quals es projecten imatges de les aigües embravides d’un mar alhora fossat, bressol i via de fugida, nàufrags escopits a les arenes, textures terrals o líquides que evoquen vivament el context de la tragèdia.

Els intèrprets excel·leixen en el cant a cappella amb polifonies d’acordada tensió i solistes d’excepció como Elena Tarrats o Marc Vilajuana; però és que també pronuncien coreografies d’Ariadna Peya tan poderoses com el combat amb bastons picats a terra, i grans interpretacions de Roger Casamajor, Aina Sànchez o Mercè Martínez.