Limbo

Atrapado en el limbo de un cuerpo con el que no se reconoce; en una carcasa de carne. Un joven que era Berta y ahora es Albert camina, con el yo desdoblado y dubitativo, a la búsqueda de su identidad sexual. Pretende someterse a un bisturí que, a ojos de la sociedad, defina su género, A una amputación (mastectomía) que le alivie de su angustiante incerteza entre la masculinidad y la feminidad. Lo cuenta Limbo, el último y cautivador montaje multidisciplinar (música en directo, danza, canciones y texto) de la compañía L’Era de les Impuxibles, fundada en el 2011 por la pianista y compositora Clara Peya, enorme talento cada vez más requerido, y su hermana Ariadna, coreógrafa y bailarina. A la emoción de la música y del movimiento se suma la actriz y cantante Mariona Castillo, que aporta las dosis de verosimilitud necesarias para recrear al confuso Albert. La pieza, que se representa en el Teatre Gaudí hasta el 28 de febrero, ha contado con la dramaturgia de Marc Rosich a partir de experiencias reales de dos jóvenes. Un tema, la transexualidad, que coincide con el de la película La chica danesa, pero que en el caso de Limbo aborda el tránsito inverso: de mujer a hombre, mucho menos explorado. LA LUCHA POR ENCAJAR / La ágil dirección de Míriam Escurriola funde con acierto y fluidez los distintos lenguajes escénicos. Preside el escenario desnudo el poderoso y expresivo piano de Clara Peya, que transita por varios géneros para reforzar con cada una de sus melodías, compuestas para la ocasión, las emociones del protagonista. La danza de Ariadna Peya y Tatiana Monells puntea asimismo la intensa lucha de Albert, especialmente con dos dolorosos solos, y Castillo atrapa al espectador haciéndole partícipe de los miedos, la tristeza y la desorientación de su personaje. Un personaje que, como dice, no encaja en la normalidad, en un mundo binario. No falta la denuncia valiente de una sociedad más preocupada por el etiquetaje de las personas que por sus sentimientos. La aceptación del yo, más allá de lo que vean los otros, deviene la lúcida resolución de un brillante y necesario montaje que, tras su paso por el Gaudí, merece un mayor recorrido por la cartelera. Jordi Duran, el director de FiraTàrrega, ya le ha echado el guante para la próxima edición.

Marc Rosich ja va traslladar uns personatges canalles i mordaços al purgatori, Copi i Ocaña Tantarantana 2004/ Almeria 2015). Ara situa l'Albert (que va néixer Berta) als llimbs, novament en una frontera entre l'home i la dona. Aquesta mirada a la transexualitat es fa des de l'estranyesa: com una persona que capta com la seva amiga d'infància, ha passat a ser amic. No hi ha la petarderia vital que s'intuïa en la posada en escena de Roger Bernat a Das Paradies experiment (Espai Lliure, 2007) en què també s'abordava la transexualitat. Aquesta és la segona temporada de Limbo. Ara, segons diuen els que han vist les dues temporades, Mariona Castillo presenta un Albert menys enfadat. Castillo, que només pot jugar amb l'octava més greu de la seva veu per a cantar, ha integrat molt bé el personatge fent un equilibri molt fi entre l'home i la dona. Aquest home no és un fatxenda, té una notable sensibilitat, molts dubtes i un dolor: No és agradable seure com una dona en un lavabo d'homes ni haver d'insistir que el nom i la imatge del DNI propi no són de la germana petita.Com ja és habitual en Les impuxibles hi ha la música el ball i la interpretació teatral. Clara Peya, s'atreveix a cantar un rap final i també s'integra momentàniament en una coreografia i interpretant un personatge malcarat, desconfiat. Però on llueix, com sempre, és al piano que aquest cop combina amb altres teclats electrònics i sorolls que retronen. La coreografia de Tatiana Monells i Ariadna Peya demostra com en aquesta dansa que il·lustra uns personatges, ara masculins ara femenins: hi ha una narrativittat coherent a cada escena. És una dansa física, bruta volgudament, per pintar els colors de l'escena. La directora Míriam Escurriola ha plantejat que la topada entre la Berta i l'Albert sigui a través d'una pantalla. L'Albert parla a una Berta que parla en off. I mira. Posa rostre a l'opinió que expressa, un recurs molt senzill d'una gran eficàcia. En el fons, com també passava en aquell muntatge de Roger Bernat, el protagonista reclama ser estimat com a persona, més enllà del seu sexe. És quan ell mateix s'accepta com a persona que desapareixen els dubtes, les pors i, en certa manera, el dolor (perquè la societat, sovint per ingorància, por o prejudicis, la segueix etiquetant i col·locant-la en el calaix dels indeterminats). Molt humana i amb instants preciosos.

Néixer amb un cos amb el que no t’identifiques, un sexe que rebutges. Mirar-se al mirall i no trobar-s’hi. I, finalment, atrevir-se a passar. És el que explica Limbo, l’últim espectacle de L’era de les Impuxibles que encara es pot veure al Teatre Gaudí. Una petita joia que mereix prorrogar o tornar a la cartellera catalana. Perquè fa visible l’invisible i ens obliga a mirar-nos al mirall, a ser millors persones.Limbo és la història del trànsit de l’Albert (abans Berta) que està a punt de sotmetre’s a una mastectomia, a “passar com a noi”. Sempre serà, sempre se sentirà, trans però ara, com escrivia Pol Galofré, un dels activistes en el qual es basa l’espectacle; “passa com a noi cis amb tot el que això comporta”. Tinguem-ho clar: és la societat, binària i heteropatriarcal, la que obliga a l’Albert a passar per la violència del bisturí. És la societat la que necessita col·locar etiquetes, és la societat la que decideix què és la normalitat.I el trànsit, com ja és habitual en les obres de L’Era de les Impuxibles, se’ns explica de forma multidisciplinar, a través de dansa, música i teatre. Tres disciplines totalment integrades que formen un únic discurs, si bé és cert que la composició musical i el piano en directe de Clara Peya brillen especialment aconseguint explicar, sense necessitat de text ni moviment, el trànsit de l’Albert. Una història on tots ens hi podem identificar. Qui no s’ha sentit mai perdut i desorientat? Qui no ha estat rebutjat per no ser com la resta?Més enllà de la intel·ligent direcció de Míriam Escurriola, de la dramatúrgia de Marc Rosich que encaixa com un guant i de la magnètica interpretació de Mariona Castillo, el gran mèrit de Limbo és que la companyia ha sabut trobar el (difícil) equilibri. És complicat parlar d’un tema com la transsexualitat i no caure en moralismes ni pornografia emocional. És complicat emocionar a l’espectador i alhora remoure’l. L’Era de les Impuxibles ho ha aconseguit.