Marc Rosich ja va traslladar uns personatges canalles i mordaços al purgatori, Copi i Ocaña Tantarantana 2004/ Almeria 2015). Ara situa l’Albert (que va néixer Berta) als llimbs, novament en una frontera entre l’home i la dona. Aquesta mirada a la transexualitat es fa des de l’estranyesa: com una persona que capta com la seva amiga d’infància, ha passat a ser amic. No hi ha la petarderia vital que s’intuïa en la posada en escena de Roger Bernat a Das Paradies experiment (Espai Lliure, 2007) en què també s’abordava la transexualitat. 

Aquesta és la segona temporada de Limbo. Ara, segons diuen els que han vist les dues temporades, Mariona Castillo presenta un Albert menys enfadat. Castillo, que només pot jugar amb l’octava més greu de la seva veu per a cantar, ha integrat molt bé el personatge fent un equilibri molt fi entre l’home i la dona. Aquest home no és un fatxenda, té una notable sensibilitat, molts dubtes i un dolor: No és agradable seure com una dona en un lavabo d’homes ni haver d’insistir que el nom i la imatge del DNI propi no són de la germana petita.

Com ja és habitual en Les impuxibles hi ha la música el ball i la interpretació teatral. Clara Peya, s’atreveix a cantar un rap final i també s’integra momentàniament en una coreografia i interpretant un personatge malcarat, desconfiat. Però on llueix, com sempre, és al piano que aquest cop combina amb altres teclats electrònics i sorolls que retronen. La coreografia de Tatiana Monells i Ariadna Peya demostra com en aquesta dansa que il·lustra uns personatges, ara masculins ara femenins: hi ha una narrativittat coherent a cada escena. És una dansa física, bruta volgudament, per pintar els colors de l’escena. 

La directora Míriam Escurriola ha plantejat que la topada entre la Berta i l’Albert sigui a través d’una pantalla. L’Albert parla a una Berta que parla en off. I mira. Posa rostre a l’opinió que expressa, un recurs molt senzill d’una gran eficàcia. En el fons, com també passava en aquell muntatge de Roger Bernat, el protagonista reclama ser estimat com a persona, més enllà del seu sexe. És quan ell mateix s’accepta com a persona que desapareixen els dubtes, les pors i, en certa manera, el dolor (perquè la societat, sovint per ingorància, por o prejudicis, la segueix etiquetant i col·locant-la en el calaix dels indeterminats). Molt humana i amb instants preciosos.