Ara no sembla una prioritat, sinó més aviat un
luxe, però fa anys ho era: marxar de casa, anar a la universitat,
independitzar-se… sortir del niu i aprendre a volar per anar lluny… o estavellar-se,
tant se val; perquè el camí ja era un viatge iniciàtic.

Som en una residència universitària, a l’època
en què per trucar encara s’havia de fer cua al passadís, despenjar un telèfon
encastat a la paret i posar-hi unes monedes. Una cua que, a més de parlar amb
la família, o la parella, et permetia fer noves coneixences.

I és en aquest context on trobem la Di, la Viv
i la Rose, tres joves estudiants que malgrat les seves diferències –socials,
personals, ideològiques i professionals– descobriran, entre altres coses, el
valor autèntic i real de l’amistat.

En el marge de gairebé dues hores de funció,
veurem, doncs, el dia a dia de tres noies  que van fer dels anys universitaris els
millors de les seves vides –els que van compartir a Mossbank–, i el seu
retrobament, anys més tard, que ens desvetlla tot el que en va seguir.

Les
noies de Mossbank –un text d’Amelia Bullmore en clau
melodramàtica que reviu en l’àgil i vívida traducció de Roser Batalla– és un
cant a l’amistat, a l’alegria de viure, a la fortalesa de les dones, que
cadascuna en el seu àmbit desenvolupa i mostra amb escreix. Tot i el seu aire
costumista, en destaca el seu caràcter extremament humà i un punt reivindicatiu
que, probablement, van atreure l’atenció de Sílvia Munt, directora d’aquest
muntatge que va fer fortuna a la Villarroel i que, gràcies a les gires, en
continua –i continuarà– fent per tot Catalunya.

Des d’una posada en escena que aposta per un
espai net i un encertadíssim vestuari d’Antonio Belart –aquí, un còmplice
ideal–, la sensibilitat i fermesa de la directora –ara ja palesa en totes les
seves propostes– s’hi concreten en una direcció excel·lent, atenta al detall
que per més petit que sigui –un objecte, un posat, un silenci o un crit–
contribueix eficaçment a realçar-ne el resultat final. El primer encert, és
clar, ha estat recórrer a Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, sense
les quals cap de les nostres protagonistes ens hauria arribat tan endins.
Aconseguir donar versemblança i complexitat psicològica a uns personatges més
aviat arquetípics i que passen per diferents edats cronològiques no és gens
fàcil, però la cura de Munt i la interpretació expressiva, generosa i altament
emotiva del magnífic tercet ho fan més que possible. I és que som davant d’un
autèntic pòquer d’asos.