És una petita joia pel que fal al treball interpretatiu. Sílvia Munt ha plantejat una escena molt neta, despullada. Només l’espai es dibuixa als laterals (en un format molt similar al seu celebrat El preu). Ara, l’aventatge és que el melodrama és molt més actual, permet identificar molt bé aquesta frescor i ingenuïtat de les estudiants universitàries que es posen a prova soles davant la vida. I aprenen a aixecar-se de cada embat de vida que les tomba. Sens dubte, un altre dels seus valors és el treball de Marta Marco (El meu nom és Rachel Corrie, L’espera), Cristina Genebat (Boscos) i una sempre versàtil Clara Segura (La treva, Conillet, Bodas de sangre). Les tres revelen tres arquetips d’estudiants, tres maneres d’entendre la vida i la convivència en un pis que es viu de tot, des de les ganes de reivindicar-se com a dones lliures i autònomes però percebent que el sistema social les recol·loca contínuament a la casella de sortida. S’intueixen perfectament els seus bressols, les seves històries particulars (només narrades amb quatre traços)  i que les fa molt empàtiques (tot i la distància que l’estudiant de sociologia insisteix a mantenir amb tots els demés). 

L’emoció, la satisfacció de veure com van superant i enfortint l’amistat es trenca de cop amb uns girs dramàtics contundents. que trastoquen els ànims del públic. El trenquen. I s’arriba a un plor inesperat. De nou, apareix una buidor que provoca mareig, que desubica els personatges. Que sembla que els perdi. L’obra aprèn a redimir sempre. En cada escena. Per això, tot i el drama, el públic surt amb un somriure reparador. Ha compartit una intimitat molt pel·liculera però se l’ha cregut amb ganes. l’ha viscut. Una peça molt pròxima en realitat però que és mirada amb la perspectiva del temps que permet donar més llum a la comèdia i una subtil afectivitat al drama. No ensucra ni és empalagós. Aquest era el repte. S’ha aconseguit. I el públic ho disfruta aplaudint-ho generosament. Les dones triomfen.