‘Les noies de Mossbank Road’ és d’aquelles
obres que queden enregistrades en l’històric teatral del país. Per sempre més,
Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura seran la Di, la Viv i la Rose que
l’Amelia Bullmore va unir a un pis d’estudiants quan tot estava encara per
escriure.

Malgrat que els Butaca premiessin Segura com a
millor actriu –s’ha de dir que broda un paper de caramel–, els Premis de la
Crítica van demostrar una gran sensibilitat reconeixent la interpretació de
totes tres amb un ex aequo. Encert de
càsting, de direcció (a càrrec de Sílvia Munt), qüestió de feeling o tot plegat, la química entre les tres actrius forja uns
personatges carregats de veritat que penetren l’espectador. A La Villarroel, amb
el públic disposat a banda i banda de l’escenari, s’assisteix com un voyeur al dia a dia d’aquestes joves que,
sense adonar-se’n, avançaran plegades cap a l’etapa adulta teixint una amistat
que les unirà ja per tota la vida.

La força de les protagonistes –amb caràcters diametralment
oposats– trobarà en els fets i en un ric ventall de recursos escènics els
elements imprescindibles per viatjar per cadascuna d’elles al tempo precís. El
dinamisme marca l’acció, però hi ha marge per al deteniment reflexiu i visual.
Tot i així, i sorprenentment, toca poc la fibra emocional. Tant la de l’eufòria
com la més tràgica. No cal arribar constantment a la riallada ni al plor, però en alguna ocasió es troba a faltar una pell de gallina que sembla cridada a aflorar.
També grinyola el tram final –segurament condicionat a la durada de ja una hora llarga de funció– en què la tensió decau comparativament amb la primera part. Són els únics “peròs”.

Amb un escenari auster, un mínim d’atrezzo permetrà
des de la funcionalitat de vestir l’estança fins a mirar d’explicar, amb ombres,
el dolor més íntim i inesborrable. La llum brindarà també saltar en el temps i
l’espai, com ho faran alhora unes suggeridores projeccions que esdevenen una
autèntica troballa. Més enllà del que narra la història hi ha cura per com desplegar-la.

Estrenada el desembre de 2017 a La Villarroel –la
sala de Focus l’ha coproduït juntament amb Bitò–, aquest maig-juny hi ha tornat
reposada amb la consolidació de dues temporades i una gira a les espatlles. Lleugera
i profunda, desbordant d’innocència, esperança i realitat, és un mirall que
reflecteix tres camins de vida diferents que, passada la cruïlla, entomen els
revolts com millor saben fer.