Resulta
incoherent que inaugurar un festival eminentment de teatre, com el Grec, amb
una obra de teatre sigui una aposta arriscada. Les bruixes de Salem, per repartiment, direcció, autoria i argument, reduïa el risc al mínim: potser l’aire lliure
de l’amfiteatre. Poca cosa més. I el muntatge d’Andrés Lima passa la prova. Un excel·lent Lluís Homar
(cap novetat) condueix la història sobre la condemna d’unes noies a Salem al
segle XVII amb què Miller va voler criticar el Maccarthisme de la seva època i amb la qual podríem
encara trobar molts arguments per defensar un món millor. Els que tenen la veritat
absoluta esdevenen els dolents només quan es contemplen els fets des d’una altra època, on la veritat
ha passat a ser una altra; cal veure l’obra, doncs, amb ulls contemporanis (a les caceres de bruixes,
esclar).

La proposta escènica és original:
un graner que acull el més intransigent d’una societat perillosament ‘benpensant’. L’edifici de
fusta s’anirà construint a mida que avança l’espectacle fins acabar tancant els seus habitants, al voltant d’una forca. Pura metàfora de les dues èpoques. La narració és prou clara i, a
sobre, es recolza en el paper d’Homar. Potser no calien dues hores i mitja per
arribar a un judici
que, ara sí, agafa l’espectador per no deixar-lo anar fins al final, fins al
tancament del graner.

És un luxe
comptar amb 15 intèrprets que, en línies generals, compleixen amb les expectatives (algun entrebanc no passa de ser cosa
del directe –o de
l’estrena-). El repartiment és un bon mirall del moment de l’escena catalana
actual: actors veterans consagrats, com ara el mateix Homar, el Carles Canut o la Carme Sansa,
comparteixen mèrits amb joves (igualment consagrat, s’ha de dir) com un Borja Espinosa pletòric o amb una Anna Moliner
encisadora.