El teatre d’Arthur Miller sempre m’ha semblat antic, molt antic. Però en el cas de “Les bruixes de Salem” (1953), la tossuda realitat d’aquesta baluerna ancorada en l’antic règim que és el fòssil regne dels Borbons, fa vigent i actualíssima la denúncia del Miller més inveterat. El dramaturg americà aprofitava el cas històric de 1692 per denunciar la caça de bruixes endegada pel sinistre senador McCarthy (1950-6), que va empestar de sospites, recels i por l’enrarit ambient polític dels inicis de la guerra freda. L’obra destil·la amb vistositat la creació d’un estat d’ànim basat en el pànic per tal de dur a terme objectius inconfessables. Són mètodes experimentats amb terribles conseqüències al llarg de la història europea, sovint acabdillats per fanatismes psicopàtics dirigits a exterminar adversaris. Abans era la Inquisició, avui tribunals similars, exempts d’imparcialitat i amb semblants objectius, alimentats per la paranoia de polítics ineptes que un dia veneren i condecoren trossos de fusta pintada, i l’altre construeixen proves per criminalitzar els que no pensen com ells. Delinqüents amb càrrec i corbata en la realitat, amb collet i sotana en la ficció escènica, que es basen en falses incriminacions, delacions interessades, confessions malaltisses per tal de fer prosperar els seus abjectes plans. Magistral Lluís Homar en el rol de l’inclement inquisidor que envia a la forca els dissidents, ben escortat per Carles Martínez que s’escarrassa en fer prosperar el dubte raonable, o Nausicaa Bonnin que incorpora la perversa nena acusadora, entre tants d’altres. Àgil direcció d’Andrés Lima i fluïda versió d’Eduardo Mendoza, al servei d’una inauguració del Festival Grec en gran format i adequada espectacularitat. Remot Miller, sí, però la cacera de bruixots i l’anhiliacio del discrepant segueix amb una vigència esfereïdora.