El madrileny Andrés Lima és l’encarregat de la direcció i la dramatúrgia d’un muntatge d’estètica clàssica, d’aquella que als 70 quan va néixer el Grec s’hauria rebutjat per antiga i ara ens recorda a segles passats, on intervenen quinze intèrprets. Gran format, tot i que a Montjuïc es queda petit, per una escenografia que representa l’Amèrica més rural en forma de graner que la companyia aixeca a mesura que avança el muntatge. Metàfora final de tancament i opressió d’una societat embogida pel fanatisme religiós i la barreja de poders executiu i legislatiu així a la Terra com al Cel. Vestuari acord amb la societat puritana del poble de Salem, espai on Miller recupera un episodi històric del segle XVII per a desfer-se dels seus dimonis en ple maccarthisme. 

Lima no ha fet de cirurgià en la dramatúrgia i això és un dels aspectes que va a la contra del muntatge. Tot i els fragments narrats que provoquen una mena de distanciament brechtià, alguns  amb explicacions absolutament innecessàries, l’objectiu de la peça que és la vigència del fanatisme i la por infinita que pot regir una societat no ens arriba i es desaprofita l’oportunitat de convertir aquest text, bastant carregat de pols, en una proposta acord amb l’actualitat.  La literalitat que domina la proposta també fa que no hi hagi ni un mínim qüestionament del paper de la dona que en una societat tan misògina com la que es presenta és, en definitiva, la causa de tots els mals. 

La direcció escènica és de ritme lent i la tensió i sobretot atenció explota en l’escena del judici, clímax del moment de bogeria d’acusacions i contra acusacions, batalla campal interpretativa on sobresurt el gran jutge Lluís Homar i el pagès Borja Espinosa. Malaguanyat Carles Martínez que en moments tràgics provoca la rialla de l’espectador, especialment quan parla del dimoni. Pel que fa als personatges femenins, un altre treball impecable de Nora Navas i, entre les bruixetes joves, sensacional Anna Moliner. 

Finalment, som conscients de la responsabilitat que significa inaugurar el festival Grec de Barcelona, però precisament per això mateix ens hauria agradat que, en general, els actors i actrius no s’haguessin encallat tantes vegades a l’hora de dir el text.