Dos escenaris (iguals), dues graderies
(iguals)… tot plegat, un kaos. Però una mateixa atmosfera. Un ambient eròtic,
rebel, divertit que ens passeja per l’òpera, el cabaret, la Barcelona canalla,
el militarisme i, fins i tot, pel futbol, tot amb accent brossià (poètic i
visual). I molt divertit. Jordi Andújar (no tots el dies, alguns dies li toca al
director, Roberto G. Alonso), ens introdueix en aquest univers irreverent que
tan bé controlen el Roberto i la seva tropa i de seguida ens té lliurats i
embadalits.

“Quan des de l’Espai Borssa se’m va proposar
crear un espectacle a partir del llibre Striptease
i teatre irregular, em va envair una gran emoció”, escriu el director.
Diria, més aviat, que el van fer feliç! Tot l’univers Brossa queda plasmat en
objectes que agafen personalitat pròpia en un homenatge sentit i burlesc
perfectament apte per a qui conegui aquest univers i per a qui no.

Pot fer un piano un striptease? Pot fer-se un
striptease encadenat i a la inversa? (Els que coneguin Cabaret 13 saben que sí.)
Es pot fer publicitat encoberta d’una marca de cotxes amb música de (Volks) Wagner?
Es pot ballar una carta de Brossa? Poden incitar a la rebel·lió unes ‘castañuelas’?
Un cop demostrat amb un muntatge fresc, original i intens que sí, que tot això
es pot fer, la gràcia de trenar tota aquesta mena de números es troba en els
intèrprets: les actuacions de la tropa són senzillament fantàstiques. Cadascú
sap el que ha de fer, fins a on pot arribar i quines tecles de la sensibilitat
de l’espectador ha de tocar. Veu, ball, instruments, moviments… res no és
gratuït, tot té un sentit i una finalitat. El públic ho agraeix. No sempre es
troba el que es va a buscar a un teatre.