Corre tradicionalment la brama que el teatre anomenat “irregular” de Joan Brossa (Barcelona, 1919 – 1998) és difícil de portar a escena perquè a partir d’una aparent senzillesa fuig de qualsevol convencionalisme teatral que no tothom entén ni sap resoldre.

El polifacètic i, com ell mateix es fa dir, “artista multidisciplinar” Roberto G. Alonso (Ponferrada, Lleó, 1970), establert de sempre a Catalunya amb companyia pròpia, ho desmenteix perquè li ha trobat el desllorigador i ha creat un espectacle que, a més de ser fidel amb la línia i la filosofia brossiana, la renova amb una mirada molt personal, tant d’ell com de tota la companyia, i l’acoloreix amb unes pinzellades que burxen subtilment en qüestions actuals: els abusos sexuals destapats recentment dins de l’església, la crisi de la política actual, l’estat eternament trontollant de la cultura, el pes del triangle religiós – militar – judicial, el mite de les urnes de votació, el ritual dels passos de Setmana Santa… i tot amb una concepció lúdica, amable, de cabaret i una mica també de barraca, prometent —a sants i minyons no els prometis si no els dons!— transformisme a dojo a través de les múltiples facetes de l’striptís, però sempre sense caure en un registre barroer sinó fent ús d’una atmosfera poètica de music-hall.

El coreògraf i director Roberto G. Alonso, que hi fa el paper de Mc Clown o mestre de cerimònies —en algunes funcions el substitueix l’actor Jordi Andújar—, s’ha envoltat d’una companyia de quatre intèrprets multidisciplinars que, a més de treballar amb ell en alguna altra ocasió, abasten l’ampli ventall que proposa Joan Brossa en les seves peces teatrals: el músic (piano i clarinet de Jordi Cornudella), la cantatriu (soprano Elena Martinell), la ballarina stripteasista (coreògrafa Laura Marsal) i el saltimbanqui (actor i performer Davo Marín).

L’espectacle compta amb un atrezzo d’objectes plenament brossià i amb una escenografia romàntica, de pista de circ, que es fa servir en la primera part per jugar amb una broma també molt marca Brossa, amb els espectadors situats en dues grades, separades pel cortinatge del teatrí central i creant un clima d’expectativa del que passa en una banda i l’altra sense que una no ho vegi de l’altra.

Mentre en una banda, el músic toca el clarinet o la cantatriu canta, a l’altra sonen riallades. Sonoritat fantasiosa de Brossa total! Mentre en una banda, un dels intèrprets entreté “avorridament” el personal, a l’altra es fa creure que hi ha un estriptís total (cal advertir els espectadors que la imaginació i la fantasia són mitja vida i que dels temps de Christa Leem i del primer estriptís de Brossa permès el 1977 a la televisió en blanc i negre postfranquista ha plogut molt i, com deia aquell, en aquest país, quan plou la pluja no sap ploure).

La companyia fa una tria de les més de cinquanta peces de l’obra «Strip-tease i teatre irregular» (actualment es troba reeditada a Arola Editors) i estira el fil dels seus poemes visuals. Amb música, dansa, “chanson”, moviment, esquetxos i moments de pausa i relax, per donar sortida a una aparent familiaritat, cadascun dels intèrprets té el seu moment i els cinc construeixen el fregolisme tan venerat per Joan Brossa de la transformació.

Especialment divertides les peces del militar que dirigeix la formació amb la condició que la tropa s’alleugereixi de roba; la de la votació que permet que posin la papereta sense problemes els poders i ho impedeix amb pals a les rodes quan arriba l’obrer amb la granota de feina; també la del confessionari pecador amb doble teatrí; la lectura de notícies de premsa relacionades amb les inoportunes declaracions recents que han fet bisbes, arquebisbes i altres jerarques de l’església en relació a les denúncies d’abusos sexuals; o el moment del Joan Brossa més crític amb la crítica amb la lectura de la seva «Carta oberta a un crític», del 1960, en resposta a una crítica publicada pel periodista cultural i esportiu manresà Martí Farreras (1929 – 1988), a qui acusa de fetitxista i de no ensenyar a veure el teatre, i on Brossa destil·la un decàleg del que hauria de ser la crítica teatral que encara avui no ha perdut vigència. Per això, aquest humil crític fa ara un discret mutis pel final de la pàgina… abans que l’esperit de Brossa —o els seus intèrprets— li propinin un sonat malefici de transformisme i el deixin també, com tots ells, en pilotes! (…)