Joan Brossa és un artista que a tothom li agrada citar. Però que, sovint les mirades nostàlgiques que es fan són amables, que li treuen el punt de malícia del poeta escènic. Amic de barrejar tot, i de trobar metàfores en els elements més trivials, va voler explorar en l’estriptis. Com es pot veure en aquest muntatge de Roberto G Alonso (el coreògraf i ballarí cada cop sap explicar-se millor a l’escena, sense necessitat de ser excessivament discursiu), es tracta d’un joc portat a l’extrem, que evoca a la Barcelona canalla de la transició i que supera la vulgaritat del sexe més pornogràfic per trobar noves claus dramatúrgiques. El coreògraf insisteix en un món un punt decadent, com el de A mi no me escribió Tennessee Williams.

Laberint Striptease respira un aire inequívoc de cabaret alemany, del d’adreçar-se al públic contínuament (sense arribar a treure ningú a escena ni a dialogar-hi, com faria La Maña). Hi ha el joc metateatral constant que els Mestres de Cerimònies (Jordi Andújar i Roberto G Alonso) se substitueixen algunes funcions, el que dona pòlvora per a estona. Els altres intèrprets la cantatriu, Elena Martinell; la ballarina stripteasista, Laura Marsal; el saltimbanqui, Davo Marín; i el músic, Jordi Cornudella saben  entrar i sortir d’escena amb una comicitat molt ben afinada. Tots ells juguen a un registre estrany que està entre la representació del personatge i la  capacitat d’adreçar-se al públic com a intèrprets. A falta de plomes, dominen les transparències i un vestuari d’un tall clàssic que contrasta, fent un distanciament necessari amb l’acció d’avui. 

Una peça directa, carregada de metàfores, evidents i esclatants. Amb una urna per a les eleccions que hi accedeixen empresaris, militars i  mossèns però que es fa inaccessible per als obrers. Una democràcia en qüestió. La situació de la transició tant fràgil, sembla tenir una rèplica aquests dies, en què s’utilitzen institucions de l’Estat per coartar llibertats i donar ales, en canvi, a un pensament reaccionari arrelat al franquisme.

Mac Chornet és el nou director artístic de l’Escenari Joan Brossa. Va fer coincidir la seva presentació amb aquesta obra programada per l’anterior director, Ferran Madico. L’ha encertada. Perquè Chornet es confessa no haver conegut personalment el poeta i reivindica que toca donar pas als que han rebut la seva influència (més o menys explícita). De fet, coincideix amb el pensament de CaboSanRoque (No em va fer Joan Brossa), uns col·laboradors puntuals d’alguns treballs amb Carles Santos que seria el que millor va saber transmetre aquell món estètic extrem brossià amb una musicalitat duta al límit en tota la seva carrera.