Vist el dissabte, 17 d’abril de 2021 al Teatre de Salt

Cal dir abans de res que, a l’igual de quan un espectacle no t’agrada, quan un t’entusiasma, i aquest és el cas, la objectivitat és una quimera, i potser això no és tan dolent en una experiència artística. L’espectacle em va agradar, si, però sobretot em va sorprendre el ‘savoir faire’ del protagonista, autor i director de l’espectacle, Roberto G. Alonso, de qui conec bastant la trajectòria, des de fa anys, especialment en els espectacles familiars. Aquest salt interpretatiu, sembla ser, va començar al seu local del Poble Sec, amb unes funcions de cabaret que necessàriament eren amb poc públic, i que van descobrir-nos (potser fins i tot a ell) una vena poc seguida per ballarins i coreògrafs. 

Un cabaret que comença abans de l’inici, que ens proposa petites i divertides trampes, com la de posar una part del públic darrera de l’escenografia i, durant un temps, fer ‘dos espectacles’ en paral·lel, o bé la naturalitat amb la qual es surt de la funció per comentar coses que, segurament, s’han dit als assaigs… i sobretot la poètica. La que es desprèn d’un espectacle fet amb una dosi superlativa de llibertat creativa, on es van succeint ‘números’ sense ordre ni concert, aparentment, i on, finalment, et guanya el com defensen els seus intèrprets la proposta. Una cantant, una ballarina, un ballarí/actor de teatre físic, un músic (Jordi Cornudella) i el mateix Roberto, durant una hora i mitja llarga, reprodueixen l’univers de Joan Brossa i també hi diuen la seva. Aquesta seria una de les coses més interessants: Com en fem un tot congruent, tenint en compte que es parteix d’un univers tan concret i reconeixible (i alhora tan poc conegut, dissortadament) com el de Brossa, i es fa un espectacle de cabaret, amb una olor innegable de Paral·lel de primers del segle XX, i es posen en escena multitud d’imatges suggerides als ‘Poemes Visuals’ i al ‘Striptease i teatre irregular’. No debades, el mateix Roberto va haver de submergir-se en l’univers brossià, a base de consultar el fons que d’ell ens ha quedat. I si això fos poc, ens descobreix al Brossa extremadament crític amb les Patums del seu temps (i em temo que d’aquest) com ara els militars, l’església, els polítics (impagable l’escena de la urna), i fins i tot el futbol. 

Sorprenent, entranyable, proper, potent visualment, ratllant un patetisme poètic de vegades, en la funció (que sí, efectivament, compta amb nus masculins i femenins) ens porten amb una catifa màgica allà on ens volen portar. Vaja, l’ideal de qualsevol artista de l’espectacle. Potser no és un espectacle per a tots els públics, però a la funció a la qual vaig assistir, vaig veure un entusiasme en l’aplaudiment final i els ‘bravos’ que no era, clarament, de compromís.