Només començar les primeres escenes de «La tercera fuga», un ja intueix que l’obra es mereixerà un d’aquells apludiments a peu dret. Però no ens precipitem i esperem que es faci el fosc final al cap de dues hores i tres quarts —sense entreacte— que transcorren amb un tempo veloç i apassionant que no defalleix en cap moment.

Ritme, paraula, música, fiblada molt endins i emoció a flor de pell que s’expandeix progressivament per tot l’auditori a manera que avança la trama d’una obra que, sense voler ser estrictament autobiogràfica de l’autora catalano-argentina Victoria Szpunberg (Buenos Aires, Argentina, 1973) té tota la voluntat i l’encert de furgar en les veritats potser amagades de l’antiga i la nova família Szpunberg i té l’encert també de crear una ficció al voltant dels seus orígens, mitificant aquelles petites històries personals que han corregut de veu en veu de la nissaga familiar i de generació en generació, i elevant a especulació literària i dramatúrgica una llegenda mai aclarida sobre l’existència o no d’un diamant que ha fet, com aquell qui diu, la volta al món.

«La tercera fuga» és, fins ara, l’obra més ambiciosa de la dramaturga Victoria Szpunberg (la seva trajectòria és ja prou reconeguda sobretot en les últimes temporades, com per exemple amb «L’imperatiu categòric») i no només perquè ara s’ha llençat a l’arena de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb una peça de gran format sinó perquè és, segurament, l’obra que l’autora més ha madurat, potser sense saber-ho, dins seu, fins que ha esclatat amb un resultat tan enginyós com brillant, desinhibit, lúcid, reivindicatiu, compromès, amb ràfegues d’humor subtil i a voltes descarat, per donar un respir a l’audiència, però sempre respectuós amb un material tan sensible com és la pròpia història sense caure mai en el fals sentimentalisme.

«La tercera fuga» té també un cert aire didàctic que és a càrrec del mestre de cerimònies, del narrador, un esquelet dels de Verges, que cal agrair perquè cent anys són cent anys i és oportú que se situï els espectadors en les circumstàncies històriques de cadascun dels moments que es relaten, moments sempre marcats per la fugida sisplau per força —vet aquí la clau del títol «La tercera fuga»—, des de la primera fugida dels jueus de la Ucraïna i la població de Berditzxiv del primer quart de segle XX fins a l’Argentina de Buenos Aires dels anys setanta, amb la dictadura del militar Jorge Rafael Videla, per arribar a la Barcelona dels primers anys postfranquistes i joves en democràcia, per tornar, des de la distància, a la Ucraïna del 2022 i la invasió russa.

Victoria Szpunberg ha insistit molt, amb falsa modèstia, que «La tercera fuga» és una obra col·lectiva, des de la col·laboració en l’escriptura del text d’Albert Pijuan fins a les diferents disciplines artístiques que encaixen en un tot extraordinari: des del moviment, a l’escenografia, la coreografia, la il·luminació, el vestuari, la composició musical, l’espai sonor, les caracteritzacions dels diversos personatges que alternen tots els intèrprets i les diverses veus lingüístiques que, al voltant del català com a llengua central, passen pel dialecte argentí, i per escenes amb moments de francès, d’espanyol de guàrdia civil amb bigotet —que en feia de temps que no apareixien els tricornis a escena després d’aquells emblemàtics i perseguits tricornis dels Joglars!— amb escenes en ídix, o amb moments en ucraïnès o rus, que hi apareixen a ràfegues molt breus.

Si bé l’actriu Clara Segura —imponent en cadascun dels seus personatges— és una protagonista que enllaça totes les èpoques de «La tercera fuga», el repartiment és eminentment coral. Hi destaca també l’actriu Emma Arquillué, delicada en el primer paper de jueva dels anys vint, espectral més endavant i divertidíssima en la jove del 2022 que torna a fer vida de vella “comuna” en clau moderna i que, amb la sang de la família que porta dins, frisa per anar a Ucraïna o, com a mínim, a la línia fronterera de Polònia, quan esclata la invasió russa.

I la nòmina és extensa: tretze intèrprets, una seixantena de personatges, amb Carles Pedragosa (l’home de les transicions, i quines transicions amb alguna improvisació d’última hora i tot!), Sasha Agranov, Marc Joy, Sergi Torrecilla, Ton Vieira (el magnífic narrador) o la cantant Magalí Sare (estel·lar «Cambalache»), que aporta els moments solistes cantats més sublims amb la perla final de la peça «Rina», composició original de Lucas Ariel Vallejo.

«La tercera fuga» és un viatge des de la Dansa de la Mort de Verges a la trapa infernal, des de la desaparició d’éssers estimats a les recerques de les fosses comunes, des de la festa d’un casament jueu del 1922 a la festa de nit juvenil del 2022. Un viatge de la pau a la guerra i de la guerra a la pau.

¿Quina guerra i quina pau, però? Una guerra imposada i una pau condicionada, feble, vulnerable, deixada encara avui a l’abast de qualsevol dement amb poders paradoxalment atorgats democràticament. Ara, sí, tot un auditori dempeus amb el desig que la tercera sigui l’última fuga. Una cita imprescindible també per a espectadors adolescents o més joves d’aquesta recta final de temporada.