Que Victoria Szpunberg debuti a la Sala Gran és un dels trumfos que reservava la temporada del TNC. Mai fins ara, una autora de casa havia presentat una peça pròpia en aquest temple del teatre públic en temporada. Hi havia hagut puntuals dramatúrgies d’Anna Maria Ricart (La Victor C, 2021; Anna Karènina, 2024), de Clàudia Cedó (Assaig sobre la ceguesa, 2022) o l’autora Yasmina Reza (Una comèdia espanyola, 2009). Mercè Rodoreda ha estat l’escriptora més adaptada en aquest escenari: La plaça del diamant (2007 i 2023), Aloma (2008) i La senyora Florentina i el seu amor Homer (2017).

La Sala Gran, de fet, és dura i temuda perquè obliga a una certa espectacularitat del muntatge i perquè demana una narrativa més clara perquè interessi a un perfil de públic ampli i que l’ha de seguir des d’unes fileres que costa arribar-hi amb energia (per molt que s’amplifiqui els intèrprets). Si Josep Maria Miró n’ha sortit esquilat (Temps salvatge, 2018), Pau Miró (Victòria, 2016) o Pere Riera (Barcelona, 2019) han tingut millor sort amb una narració a partir de fets de la Guerra Civil a Barcelona.

La tercera fuga beu de la biografia (ficcionant-la) de Szpunberg. Després d’El meu avi no va anar a Cuba, La marca preferida de las hermans Clausmann i La memòria d’una Ludisia, la nova proposta relata un segle de vides truncades, d’escapades urgents per salvar la pell. El cognom deixa un rastre que arrenca el 1916 amb la persecució jueva per part del comunisme estalinista a un poblat que ara, estaria a Ucraïna. La peça acaba, de fet l’any 2022, amb la invasió russa i amb la hipòtesi que la implicació europea pogués significar una nova amenaça. Massa narrativa que s’encalla i que no deixa que quasi cap rol desflori contradiccions. Pràcticament, només commou quan la mare argentina (Clara Segura) s’exposa per saber on para el seu fill. En el tercer quadre, situada a una Catalunya del segle XXI, hi ha la paròdia de la joventut que s’apunta a tantes revolucions que no té temps d’enrolar-se a cap (Emma Arquillué es desdobla en un rol antagònic a la de la núvia entusiasmada a casar-se al pogrom d’Ucraïna). El quadre final evoca una atemporalitat molt propera a la mort amb un terrabastall. Cau com un tro, com ho fa una bomba en una ciutat lluny de la primera línia de foc, però que, des de la Guerra Civil, es bombardeja per estovar la rereguarda.

L’autora Szpunberg ha anat modulant el seu teatre, en el seu llarg periple fins a atrevir-se a ocupar la Sala Gran. Si va perseguir peces d’una profunditat textual i formal (Des de Boys don’t cry del 2012 a l’Amor mundi, 2019) ha anat muntant peces de molta més clara recepció. Casos paradigmàtics són la coautoria de L’any que ve serà millor (2011); L’onzena plaga (2015); Mal de coraçón (2023) o el celebrat, L’imperatiu categòric (2024). La màquina de parlar (2010 i 2022) és probablement, una peça que la identifiqui per presentar una situació d’un futur distòpic ben poc plaent, exageradament absurd i desolador. El pes d’un cos (2023) és un treball que transmet la preocupació per la desaparició del pare, amb la presència de Carles Pedragrosa que, ara, torna a il·luminar, amb uns personatges paròdics adreçant-se al públic amb la sornegueria marca Indigest (La mala dicció). Sobretot queda reforçat amb Olga Onrubia (Europa Bull), també habitual en aquest grup liderat pel dramaturg Jordi Oriol.

La direcció busca i troba l’espectacularitat i els moments de sarcasme (fent escarni dels tòpics dels argentins i també dels catalans). Victoria Szpunerg en té llicència per la seva doble identitat catalana i argentina. És un joc que refresca un to molt preocupat en la narració i menys en la profunditat i contradiccions dels personatges i que menysté el bon fer d’intèrprets com Sergi Torrecilla (El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai) o Biel Rossell (Quanta, quanta guerra). Per això quan, la mare posa en risc el seu cos, esdevé un punt catàrtic sobre el qual pivotarà l’emoció intensa de l’obra.

La directora Szpunberg juga a la clau de Mouawad (Incendis) en fer que els intèrprets es desdoblin en papers que són les mares i tietes d’elles mateixes. Un encert. L’obra funciona tot i els meandres narratius innecessaris en el casament o les rèpliques gratuïtes al local Gotan de Buenos Aires. El futbol (amb el partit insuls Argentina-Brasil del Mundial 82) està mot bé que quedi desenfocat, com un escenari conegut i recordat de lluny. La violència esclata en el que podria ser la tercera fuga. Els cossos són vulnerables i anònims a les fosses. Però la direcció sentencia que tot quedi explícit ajuntant un grapat de coincidències dramàtiques.

És una obra monumental, completa, que li ha faltat l’espai per a la intuïció, perquè sigui l’espectador el que imagini més variables, que es commogui per les contradiccions dels protagonistes…