Celebrem el moment de merescut reconeixement de Victoria Szpunberg: després de l’èxit de L’imperatiu categòric –que ben aviat es podrà tornar a veure al Teatre Lliure– i de l’estrena de Vulcano (2025) al Centro Dramático Nacional, la dramaturga dirigeix La tercera fuga a la Sala Gran del TNC. L’avala una llarga trajectòria, amb peces com Esthetic Paradise (2004), La màquina de parlar (2007), Boys don’t cry (2012), L’onzena plaga (2015) o Amor mundi (2019), entre d’altres. Si a El pes d’un cos (2023) va comptar amb Laia Marull i a L’imperatiu categòric (2024) amb Àgata Roca, ara és Clara Segura l’actriu que li fa d’alter ego i cap de cartell, per bé que aquesta obra és molt més coral que les dues anteriors.

El text, escrit per Szpunberg amb la col·laboració d’Albert Pijuan i lliurement inspirat en la història familiar de l’autora, aborda la qüestió de l’exili i el desarrelament al llarg d’un segle i a través de diferents generacions d’una nissaga, des dels pogroms russos a la Ucraïna dels anys vint del segle passat fins a la Barcelona de 2022 –on trobem la Julieta, l’escriptora que descendeix del llinatge i n’escriu una novel·la–, passant per la dictadura argentina dels setanta. Com bé diu Miquel Cabal al pròleg de l’obra editada pel TNC, aquestes tres fugues són “la materialització d’un impuls atàvic per sobreviure, per trobar un aixopluc”. Val la pena comentar que el text publicat va precedit d’un poema preciós d’Alberto Szpunberg, pare de la dramaturga, que diu “La risa algo tiene de la humildad del pasto bajo el furor del galope”. Perquè l’humor, en aquesta peça, esdevé un element irrenunciable, estratègia de supervivència que connecta amb la celebració del fet d’estar vius.

Aquesta odissea tripartida, plena de tràgiques fugides i de fugues cap a l’humor, compta amb un elenc inusualment jove i divers, que es multiplica i brilla en tots els blocs i registres. Després d’un breu pròleg amb “captatio” inclosa, Ton Vieira es presenta com a João, un personatge que forma part de la història des d’una distància espectral –tot i presentar-se com “o mais verdadeiro dessa história verdadeira”– i assumeix funcions de narrador, fet que li permetrà interpel·lar-nos i passejar-se pels diferents temps, espais i ordres –entre vius i morts– com un esperit tutelar. Resulta magnètica la presència d’aquest actor, que es mou amb desimboltura i estil propi per l’espai de la sala gran.

L’altre gran mediador és Carles Pedragosa, actor músic que repeteix amb Szpunberg i és un habitual dels muntatges de Jordi Oriol. A banda de tocar el piano i l’acordió, en les transicions parla directament a platea com a coach cultural, per introduir-nos primer a la realitat argentina –tarannà, prejudicis, dicció, gesticulació– i després a la catalana. Més enllà d’aquestes divertidíssimes ruptures de la quarta paret en què fa també de comentarista metateatral –“tanta milonga con los rusitos”–, fa esclatar el públic en rialles en les escenes de duana, en tàndem amb una explosiva Olga Onrubia, que enlluerna faci el que faci, tant si interpreta una matriarca jueva com un alferes espanyol o una minyona russa.

La dansa de la mort a l’estil de Verges marca l’inici de l’espectacle –la mort i la celebració són dues constants de la proposta–: els esquelets ballen al so d’un tabal enmig de la sumptuosa escenografia –a càrrec de Lluc Castells i la també figurinista Sílvia Delagneau– que emmarcarà la boda jueva del primer acte, després que la percussió cedeixi pas al so de corda típic de la música klezmer. L’acció ens porta a Berdítxiv, l’any 1922, en un context festiu, extraordinàriament coreografiat per María Cabeza de Vaca. La direcció musical de Dani Espasa –toquen Sasha Agranov, Fede Salgado i el ja esmentat Carles Pedragosa– i la llum càlida que ho embolcalla tot amb una pàtina daurada –la il·luminació va a càrrec de Pedro Yagüe– responen a la voluntat d’evocar idealitzadament una època passada que es va truncar de manera traumàtica. Destaca l’enginy d’uns diàlegs que palesen la creixent rivalitat entre les dues consogres, i s’imposa la figura d’un rabí lituà de passat misteriós i identitat controvertida: “pensin un moment: quin interès tindria ningú a fer-se passar per jueu?”.

I passem de la cultura asquenazita a la vida portenya. Perquè Lev, el nuvi de la boda jueva, es va veure obligat a fugir el mateix dia que es casava i va anar a parar a Buenos Aires, allà on transcorre el segon acte, dècades més tard. Marc Joy és caracteritzat en directe per passar de jove promès a ancià exiliat que continua parlant en ídix, “una llengua de fantasmes”; Biel Rossell Pelfort i Pau Escobar –en substitució de Carles Roig– interpreten els seus nets. La mare d’aquests –i filla del primer– és assumida per Clara Segura, mentre que Anna Castells es posa en la pell d’una activista amb molt a perdre. L’acció té lloc al pis de la família i, paral·lelament també, a una tanguería, on la cantant Magalí Sare fa meravelles amb el tema Cambalache. Com passa sovint en les obres de Szpunberg que aborden la qüestió de la dictadura de Videla –El meu avi no va anar a Cuba, La marca preferida de las hermanas Clausman i La memòria d’una Ludisia, que integren la trilogia “La fragilidad de la memoria” (2008)–, l’avís de captura o l’exhortació a la fugida depenen d’una trucada telefònica, ominosa i temible en la mesura que ha d’anunciar l’horror. El context s’acaba d’explicitar amb uns breus apunts del narrador sobre els centres de detenció clandestins i els 30.000 desapareguts.

Finalment, el tercer acte ens situa l’any 2022 en un pis de Barcelona, on Violeta intenta acabar la novel·la entre els retrets del seu company –Sergi Torrecilla, que hem vist defensar els papers de militant-delator i d’antropòleg forense, entre d’altres– i els estirabots de la seva filla, interpretada per Emma Arquillué, que excel·leix en la paròdia de l’adolescent arrauxada, pretesament compromesa amb els conflictes polítics del seu temps i donada a experimentar en drogues i poliamor.

En totes tres parts hi ha un moment en què la violència exercida pel poder irromp –a les noces, l’aniversari, la reunió familiar– i destrueix tot un univers. A la primera part, l’emissària es queda muda i delega el relat en els convidats a la boda, que, com un cor, es reparteixen l’anunci dels terribles fets i matances contra els jueus; a la segona, el fantasma de Diego –malaguanyat idealista, que va morir per defensar un somni col·lectiu– refereix la seva pròpia detenció, i l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos s’ocupa de la resta. Al llarg de l’espectacle, s’escenifiquen diverses trobades impossibles, com la conversa ininterrompuda entre el supervivent i la núvia morta –suggestiva imatge plàstica que reenvia, com el cavall blau, a Marc Chagall, un dels pintors de referència de Szpunberg–, o l’intercanvi entre el narrador i Julieta, que resol la trama familiar pel recurs a la imaginació creadora.

Seguint els exemples del coach català per practicar la pronúncia de la ics, podríem dir que l’obra tracta d’èxodes, exilis, exhumacions i èxits teatrals. I, també, del desarrelament, “la trinxera de la memòria”, la complexitat dels afectes, la difícil transmissió generacional, la hibridesa de les pàtries. La proposta pot recordar Wajdi Mouawad per l’ambició del fris i l’estructura mateixa, però ni hi opera la tragèdia grega ni són tan rocambolescos els girs que la fan avançar. Szpunberg hi posa música klezmer, milongas argentines, codes metateatrals i una ironia lúcida i vitalista. Al capdavall, l’obra és una “celebració entre ruïnes”, una “tristesa ballada”. La barreja i trànsit per diferents llengües i accents cristal·litza en encreuaments commovedors, com l’escrit d’Emiliano o el tango de Gardel cantat en català. Com diu la Julieta, el passat no és un fòssil, sinó que està viu.

Crítica publicada a Red Escénica el 13 de maig de 2025