No hi ha cap dubte: la valuosa i ja força llarga trajectòria escènica de Victòria Szpunberg es troba ara mateix en el seu moment més pletòric .Fa poc més d’un any, la nostra autora estrenava al Teatre Lliure la que em segueix semblant fins ara la seva millor obra, “L’imperatiu categòric”, rebuda triomfalment tant pel públic com per la crítica: si us la vau perdre, recordeu que del 4 al 22/6 teniu l’ocasió de recuperar-la. I quan encara no han passat dos mesos des que Szpunberg va presentar “Vulcano” al madrileny Centro Dramático Nacional, aquí la tenim de nou, convertida en la primera dona que aconsegueix la fita ( ha costat massa !)  d’entrar per la porta gran de la Sala Gran del TNC exercint  la doble labor d’escriure un text (en aquest cas, amb la col·laboració d’Albert Pijuan) i ser ella mateixa qui el dirigeix.

Val a dir  alhora que Szpunberg ha entès perfectament les exigències  que reclama estrenar a un espai com aquest. La forma més adient que existeix per aconseguir que la Sala Gran llueixi d’acord amb les seves enormes dimensions, i alhora faci lluir  el treball de qui estrena aquí tot evitant que quedi devorat per aquestes mateixes dimensions i les dificultats que impliquen, és omplir-la amb una proposta èpica que utilitzi recursos escenogràfics i un nombre prou nombrós de personatges i intèrprets com per a situar-se  a l’alçada del repte . I ja posats, tampoc  es pot dubtar que a les dimensions èpiques de l’espai , li escuen els relats èpics de llarga durada.

Doncs a l’hora de buscar l’èpica com qui diu sense moure’s de casa, Szpunberg no ha necessitat altra cosa que posar-se a escorcollar el seu molt viatger llibre de família, i reinventar-lo des d’una llibertat que va més enllà de l’autoficció, tot proposant-nos un viatge que arrenca a un poblat d’aquella Ucraïna que fa un segle formava part de la Unió Soviètica, després d’haver format part del tsarista imperi de la Gran Rússia. Que després navega cap a escenaris “porteños” per fer-nos un tast de l’horror dictatorial provocat per la Junta Militar a ritme de tango. I  que finalment torna a creuar oceans per acabar instal·lant-se en aquesta Barcelona banyada per les aigües del Mediterrani en la qual, l’autora ha desenvolupat la major part del seu trajecte vital i de la seva trajectòria creativa.

Sempre anant de fuga en fuga i d’exili en exili. Sempre, a la recerca de l’espai que dóna aixopluc i et permet assentar noves arrels identitàries que es venen a entrecreuar amb les que ja s’havien assentat a territoris anteriors. I sempre , amb una lúcida consciència que per tal de realitzar aquest viatge ple d’incerteses que mai saps si ha arribat al port definitiu o es tracta un cop més d’una nova etapa passatgera, cal posar-li al drama que pot derivar en tragèdia una bona dosi de component lúdic i d’humor.

Però el que cal tenir també sempre present, és que al final del viatge sempre també acabaràs dansant una Dansa de la Mort com la que es dansa a Verges cada cop que arriba la Setmana Santa. La mateixa Dansa de la Mort amb la qual Szpunberg inicia el seu espectacle, en una escena ben notable que deixa molt clara l’habilitat amb la qual l’autora sap introduir un primer estímul escènic capaç ja d’enxampar-nos ja d’entrada. Quelcom que també li deu molt al magnífic mestre de cerimònies que ha escollit per tal que ens faci alhora de narrador al llarg de bona part del muntatge. I val a dir que quan aquest brasiler Joao ficat sota la coreogràfica pell de Ton Vieira comença a dilatar les seves aparicions, les trobes a faltar força.

En qualsevol cas, aquest primer Memento Mori ja ens deixa en bona disposició per viatjar cap a Berdítxiv , una ben real petita  ciutat ucraïnesa que als bons afeccionats al millor teatre musical ens porta inevitablement a pensar en aquell en d’altres temps  també fictici poblat jueu d’Ucraïna anomenat Anatevka: allà té lloc l’acció del llegendari musical “El violinista a la teulada (Fiddler on the Roof)”. I si dic que aquesta població era fictícia en d’altres temps, és perquè ,el 2014, demostrant un cop més que la ficció pot esdevenir realitat com si res, aquest va ser el nom que va adoptar una ciutat refugi de nova creació  que tant llavors com ara ofereix aixopluc i refugi als fugitius de les successives invasions russes del territori. El cert és que Szpunberg és una admiradora de l’obra pictòrica de Marc Chagall, l’autor de quadres com aquell protagonitzat per un violinista situat damunt una teulada que , com la resta de l’obra de Chagall, es feia ben present a l’excepcional escenografia que el gran Boris Aronson va dissenyar per aquell espectacle estrenat a Broadway l’any 1964.

I el que també és cert , és que Chagall va recórrer en moltes ocasions a incloure en les seves pintures l’etèria presencia de núvies sovint voladores , ben semblants a la núvia a punt de casori que coneixerem a Berditxiv el dia de la seva boda. I amb la que ens retrobarem en diverses ocasions al llarg d’aquestes fugides, en un grapat de moments en els quals la memòria, gairebé juga a emular els postulats del realisme fantàstic. Això, mentre el relat ens evoca també per moments la dinàmica que acostuma a seguir el teatre de Mouawad, sense que cap d’aquestes tangibles petjades desdibuixi l’ empremta  personal de l’autora del text.

Després de l’accidentada  cerimònia nupcial i d’un viatge transoceànic que no té res a veure amb una lluna de mel, ens instal·lem durant una llarga temporada a l’Argentina, fins que els esbirros de Videla facin impossible continuar habitant al Con Sud. És al llarg d’aquest episodi quan l’espectacle assoleix el seu més elevat grau de temperatura emocional. I és també aquí quan Clara Segura pot fer-se més seva aquesta funció bàsicament coral.

Però  és a partir de llavors, quan  el sempre bo i sovint molt bo espectacle de Victoria Szpunberg pateix un sobtat sotrac. I , tot situant-se a la Barcelona  més o menys contemporània , i amb Segura transformada  en una alter ego de l’autora que intenta posar-li punt i final a la seva novel·la familiar, el text i la seva posada en escena es perden al bell mig d’una mena de comèdia casolana amb alguna que altra arrencada histriònica a càrrec de la nena de la casa , que desvirtua un xic tot el que portem vist , i es presenta més aviat com un bloqueig creatiu a l’hora de saber posar-li punt i final a les fuges.

No és aquest, l’únic problema que es pot detectar en una ambiciosa i estimable proposta que . de tant plena com va de personatges secundaris, de vegades no té temps d’acabar-los de donar prou entitat i  consistència. Que recorre a uns apartats còmics interpretats  per Carles Pedragosa amb molta solvència i molt carisma, però incapaços de superar l’humor fàcil construït a cops de tòpic, encara que siguin molt celebrats per l’audiència. I que no sempre sen surt , a l’hora d’aconseguir que el text bilingüe farcit de diferents accents , arribi amb la claredat necessària.

Malgrat tot , som davant una notable proposta que, això sí, encara que descarrili una mica en el  seu tercer acte, sap trobar un epíleg a l’altura del seu pròleg. Un cop més, tot dansant de nou la Dansa de la Mort amb la qual vam iniciar l’itinerari cent anys abans, però posant-li ara molt més frenesí salvatge.