Agatha Christie no sempre ha estat ben
tractada a la nostra cartellera (professional, és clar). Muntatges de baix
pressupost, amb repartiments reduïts o amb una mirada excessivament realista
del text i, per tant, no apta per al públic d’avui dia, han relegat l’autora a desaparèixer
durant anys dels nostres escenaris i, en conseqüència, a eliminar també el gènere
negre de la cartellera.

I aquest és un dels factors a favor del
muntatge que es presenta ara al Teatre Apolo, després de funcionar durant anys
a Madrid (i consti que això no sempre és garantia de res). El director Victor
Conde és un enamorat del gènere policíac (i també del musical, però aquesta és
una altra història), domina el misteri i fins i tot fa servir les seves armes
per homenatjar-lo i reivindicar-lo sense caure en un treball d’arqueologia que
hagués estat al meu parer un error. Fins i tot s’aprecia un punt de
distanciament, joc i picades d’ullet a l’espectador en més d’un moment.

Després de veure les cues davant del Teatre
Apolo i penjat el cartell en diverses ocasions, es pot afirmar que la gent
tenia ganes d’Agatha Christie.