Una construcció teatral amb una il·luminació i una escenografia, que marca l’ambient. Quasi més que les contradiccions dels personatges, o que els girs de la trama. Les interpretacions són molt neutres, gens estridents, molt mesurades. Això fa que alguns cops resultin massa planes i tot. O que l’extravagànvia de Paravicini (Xavier Bertran) sigui un punt previsible. Potser era una decisió de direcció. Perquè deixant buits en la construcció del personatge s’hi pot allotjar el dubte de l’espectador, la incògnita que faci imaginar una possible raó pel crim. Els dos amfitrions Mollie Ralston (Mariona Ribas) i Giles Ralston (Aleix Rengel) així com la srta. Casewell (Anna Gras-Carreño) juguen als personatges-pantalla. Com si amagar les justificacions hagi d’ajudar a sortir indemne, a no sr considerat sospitós d’un crim. En canvi, personatges com  el coronel Metcalf (Santi Ibáñez) o la Sra. Boyle (Isabel Rocatti) mantenen una estructura ben justificada; el primer, amb un encant per la bodega i amb una tolerància a les incomoditats d’un hotel pagant la novatada; la segona, queixant-se reiteradament del servei i fent un ús de la ràdio misteriosament incoherent. O Christopher Wren (Joan Amargós) és un jovial i voluntariós de l’escena, que sap molt de mobiliari (potser un lladre que calibra el botí?) i pretén desconèixer la raó fosca que els ha reunit en aquella mansió d’hostes en plena nevada. Per últim, el sergent Trotter (Ferran Carvajal) també es manté en un espai molt contingut, amb la seva llibreta i les seves conjectures, estirant els fils per descobrir el possible assassí de l’hotel. Signa el desenllaç, sense perdre la fleuma britànica.

La ratonera arrenca amb un crim que s’ha produït fora d’escena. I n’hi haurà a l’escenari. No es pot avançar més per no faltar al secret del “Club de la Ratonera” (en la que durant 62 anys se sumen més de 10 milions de persones d’arreu del món). De fons la cançó infantil (que també costa de poder coneìxer la lletra) de tres ratolins cecs. L’obra la realitza un repartiment d’actors català. S’ha optat pel castellà per mirar d’atrapar el nombre de públic més ampli i, fins i tot, el turista (al West End és un tipus d’espectador que ajuda a garantir continuitat a la cartellera). Dissabte a la tarda, la sessió era plena a vessar. La intriga, sí, atrapa a totes les edats, a partir dels 9 anys aproximadament. Perquè, com molt bé té detectat el director, el repte de tot aquest treball és fer córrer la imaginació de l’espectador provant d’endevinar si hi ha un assassí a la masió, i sobretot, provar de convèncer el veí de qui té raons per escanyar el personal.