El soterrani és
una peixera on els treballadors més marginats d’una empresa passen el dia
pendents de servidors, de cables, de wifis, de pantalles… Hi ha el veterà, un
home eternament apoltronat en una suposada comoditat; hi ha el trepa, treballador dels que
mira de reüll els companys; hi ha el jovenet que s’ocupa de farcir la peixera
de bon rotllo (per molt forçat que sigui); hi ha el friqui i hi ha el cap de
l’equip (si és que són un equip, esclar).

La notícia que
estan al carrer per
qüestions d’empresa destaparà la veritat que, sovint, amaga un grup de treball.
Descobrirem el costat fosc de cadascun, descobrirem voltors nedant a la peixera
i voltors en una escena claustrofòbica que va
guanyant en intensitat a cada moment.

El poder de les màquines queda
totalment desprestigiat per la responsabilitat de l’ésser humà: els ordinadors
són perfectes i no cometen errors; els errors els cometen els que fan servir
les computadores. De seguida veuran que encara que desconnectin el servidor de l’empresa (el poder que
tenen ells) tot seguirà funcionant sense cap daltabaix.

Toni Cabré (que
va escriure el text el 1999 sota el títol L’efecte 2000) crea un clima de tensió i
de misteri que descol·locarà l’espectador fins al final de l’obra. Les traïcions, les mentides, les
suposicions, les trabanquetes, el drama…
tot alimenta una narració que requereix el màxim als actors: en una sala com la
Versus, res no passa desapercebut i tot hi suma: des de l’escenografia, feta
amb pocs recursos, però demostrant que no cal res més (quatre taules d’oficina, uns línia al terra i aparells –vells-
d’informàtica), fins a una trama molt propera i recognoscible (portada a
l’extrem), passant per la música (original de Malacara & Wilson Band, que
actuen els divendres i els dissabtes al vestíbul com a aperitiu), els silencis tensíssims, els
jocs de llum o les fugides escales amunt dels protagonistes. No sobra res.