Toni Cabré és un dramaturg de pedra picada, que s’ha endut tots els premis de teatre del país, que ha publicat regularment les seves obres, però que no sempre s’ha estrenat quan tocava, cosa que el fa un dramaturg ‘resilient’ i això posa a prova constantment la seva excepcional vàlua.  Acaba de passar al Versus Teatre amb l’estrena d’una peça premiada i publicada fa 16 anys (L’Efecte 2000, Premi Ciutat d’Alcoi 2000) que finalment arriba a l’escena professional amb vestit nou de trinca: un títol enormement expressiu, La peixera, i lògicament amb els retocs imprescindibles que el present exigeix. Però l’obra és la mateixa i fins i tot és ara més actual que fa tres lustres perquè lamentablement l’entorn econòmic a què ens ha arrossegat el capitalisme criminal resulta encara més brutal i salvatge. Conflicte laboral i extrema competitivitat entre treballadors informàtics és el que es cou en aquesta peixera on els personatges boquegen una aigua resclosida i putrefacta on només uns pocs sobreviuran. Només falten els vidres que haurien de fer de parets transparents a fi de donar compte de l’engarjolament asfixiant que l’espai provoca als qui l’habiten. Receptacle de cristall que es dibuixa amb gestos i amb un lleu efecte sonor. Què no seria un muntatge amb una peixera volumètrica amb els actors engabiats i ben sonoritzats… Guanyaria verisme però potser es perdria la intensitat física que amollen els intèrprets en un pugilat sense concessions. A cada representació es fa trencadissa de maquinària informàtica per tal de fer més vívida la virulència de la situació. Cinc actors es lliuren al vòrtex que planteja la peça amb una gran solvència. Que un dels intèrprets faci a més de director sempre presenta, però, un problema d’últim ajustament que només la mirada exterior pot oferir. El rodatge farà créixer l’atmosfera d’elevada tensió, perquè la complicitat i l’empenta dels actuants hi és tota!