Toni Cabré torna a ser autor d’un muntatge en què la tecnologia és protagonista. De fet, La peixera és la revisió de L’efecte 2000, una peça amb el que va guanyar el XXVIII Premi de teatre Ciutat d’Alcoi. Fins ara, no s’havia estrenat. L’ocasió desaprofita l’amenaça fantasma del col·lapse informàtic per la por a què els ordinadors no entenguessin el canvi de dos dígits (del 99 al 00) però manté la tensió d’aquesta fauna informàtica. Actuen de bombers davant dels virus informàtics i gaudeixen d’un cert privilegi per atrevir-se a atacar la programació complexa. En realitat, la lluita per mantenir el lloc de treball o per prosperar laboralment és el veritable motor d’aquest drama amb una notable càrrega d’intriga. Com a Navegants (Tatre Gaudí Barcelona, 2012), en què la relació de parelles era el veritable motor de la trama d’uns joves que es coneixien per Internet .En totes dues peces, la complexitat de la tecnologia esdevé el desencadenant de la trama. 

La producció aconsegueix transformar tota la sala en aquella peixera, en un soterrani del que deu ser una multinacional. Hi ha moments de veritable dramatisme (com en els quadres violents i de derrota desesperada d’algun treballador) però hi ha massa moments que no arriba prou tensionada, no queden prou ben retratades les enemistats dels personatges (expresades més pel text que per la intencionalitat gestual). El gir final no permet conciliar-se amb els personatges: els que han volgut ser humans i entendre la desesperació dels companys són uns traïdors; els perdedors no son capaços de sobreposar-se; i el que es rebel·la heroïcament acaba per desentendre’s de tot. Poca fè en aquest grup d’analistes informàtics, vaja. El final té un punt màgic i tràgic  alhora que aconsegueix tancar La peixera de forma contundent.