Puja als
escenaris 17 anys després d’escriure’s i amb una mínima revisió de l’autor (Toni
Cabré) per actualitzar-la   –inclòs el títol–, però arriba directa al públic com
si s’hagués forjat ara. Ho fa perquè tracta de la condició humana i, el temps ja
pot anar passant inexorablement, que no canviem gaire…

Els
personatges de l’aleshores ‘L’efecte 2000’ continuen atrapats al departament
d’informàtica del soterrani d’una empresa intentant conservar el seu lloc de
feina. Ara bé, la situació pren un aire encara més claustrofòbic, perquè el que
els ronda no és només una amenaça de software (que ha demostrat ser un
bluf), es troben en una metafòrica
peixera dins la qual s’aniran enfonsant uns amb altres convertint-se en piranyes i, alhora, víctimes de la
seva impetuosa necessitat per surar.

La posada
en escena al Versus Teatre, amb grades a banda i banda d’un escenari costumista
a un pam del pati de butaques, contribueix a transmetre aquesta sensació d’ofec
ja abans d’iniciar la funció. L’espectador entoma la tensió dramàtica i la
dosificada –però contundent i, fins i tot, agraïda– violència que desprèn
l’acció gairebé com si es trobés dins l’oficina. La vivor d’aquest recurs que
treu un profitós rèdit a l’espai té, no obstant això, un important greuge: oculta
fragments de l’acció. Succeeix quan els mateixos intèrprets es tapen entre ells
o quan s’usa l’escala lateral d’una de les grades deixant part del públic amb
mal de cos per haver-se perdut aparicions, reaccions i signes en un espectacle
on els gests són fonamentals. Amb el director a escena (Òscar Molina), és
imprescindible la incorporació d’una mirada externa per ajustar detalls com
aquest i altres incongruències que fan prendre distància per esdevenir pocs
reals. Per exemple, si bé els personatges són força naïfs, no resulta creïble el
seu comportament passiu quan no “els toca” intervenir.

Tret d’aquesta
observació i algunes llicències qüestionables –per inclusió o exclusió– en
relació a l’original en paper (no perdeu l’oportunitat de llegir-la i analitzar
la translació a l’escenari; Edicions 62 la va publicar l’any 2000), hi ha notables
encerts com la decisió d’ometre la mampara de vidre del despatx del cap o la
taula del becari, l’arrencada i les transicions entre els quatre actes i, sobretot,
la capacitat per plasmar la degradació dels personatges amb la interpretació com
a única eina.

‘La Peixera’
atrapa per la temàtica, el teixit dramatúrgic amb uns diàlegs que fan avançar l’acció
al temps just i el reflex de comportaments coneguts en aquest vidre imaginari
que, no perquè no el veiem, deixa de ser-hi.