La Calòrica, que no para, torna a la càrrega amb una comèdia d’alt voltatge. La brama del cérvol, que podeu veure a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins al 22 de juny, mostra la transitòria dissolució identitària d’uns urbanites que pretenen fer un bany de natura i acaben embarcats en un trip nocturn i boscà. El dramaturg Joan Yago satiritza el mandat de felicitat –en termes de Sara Ahmed– en una societat concebuda com una suma d’individus que desdenya la idea de comunitat. La mescla es compon també de crítica a les experiències smartbox i paròdia meta de la professió teatral. Ho relliga tot la crisi existencial a què ens aboca el sistema mateix. Un grapat de personatges, assumits per sis actors en un fregolisme embogit sota la direcció d’Israel Solà, intenten buscar un sentit a través de la creació i acaben trobant disbauxa, misteri i estats alterats de consciència. Una obra més desenfrenada que mai, i ja és difícil.

Una coïssor com a gènesi

Ens rep una música –de Guillem Rodríguez– plena de promeses. El pròleg apuntala una ficció programàtica en què el malestar comença adoptant la forma d’una coïssor o “picantoreta” al cul. Júlia Truyol, en el paper de dramaturga, ens introdueix a la història –escenificada de manera contigua– de dos “homes de pasta” que estan a punt de tancar un negoci milionari en una sauna; tot i escèptica envers la capacitat del teatre per canviar el món, fa ús dels seus poders demiúrgics per modificar a plaer les vides dels allà convocats, i parla amb una certa altivesa conclusiva, sense donar marge a rèplica, com qui té el poder de fundar la realitat. Un cop aixecat el teló, el guia local –Oriol Casals, un actor que ja va col·laborar amb la companyia a la sèrie Sala polivalent– parla a públic per descriure el paisatge en to inspirat, gairebé literari. I assistim a les dinàmiques de parella dels frustrats i pusil·lànimes Pau –divertidíssim Xavi Francès– i Maribel –autèntica protagonista de l’obra, interpretada per Esther López–, que volen salvar la seva relació a través d’experiències dissenyades de reconnexió amb la natura per a urbanites, com ara una excursió per anar a sentir la brama del cérvol: “molt de feminisme, però fots un mascle trempat al mig de la muntanya i resulta que ningú s’ho vol perdre”.

Demiürgs de pacotilla i trames que es precipiten

Al petit hotel de la Vall Fosca on s’allotja la parella se celebra també un simposi de professionals de les arts escèniques sobre les estratègies del teatre polític per transformar la societat i construir un món millor. La voluntariosa, efusiva amfitriona –encisadora Esther López, que desdobla personatge, com tothom en aquesta obra– reparteix totebags i es congratula de contribuir a fer cultura als pobles petits. La paròdia del món teatral abraça des de l’enumeració de companyies precàries –la Diògena, La Frugal, la Metabòlica– fins a la referència a un monòleg anomenat Ploro per tu, Palestina, passant per les inevitables batalletes i lluites generacionals. A més de la dramaturga de l’inici, “capaç d’esventrar, disseccionar i esbotifarrar l’esperit humà”, hi trobem un actor mitjanament conegut –Casals, de nou–, un director en la setantena que afirma fer teatre popular compromès –esplèndid Aitor Galisteo-Rocher, caracteritzat com un mix de creadors prou reconeixibles– i una jove creadora –Mel Salvatierra, nova incorporació– que anticipa la “transferència simpàtica” que tindrà lloc en aquesta estranya conjuntura.

Les fades van de ‘rave’

Completen el mostrari de personatges dues noies –Salvatierra i Casals, amb unes interpretacions que podrien ser encara més hilarants, donada la potència còmica del diàleg– que han anat al Prepirineu en nit de lluna plena buscant una festa secreta i mil·lenària, un “aquelarre còsmic” d’ubicació i data incertes. Però serà la Maribel, que de sobte parla en primera persona –“No sé per què estic dient en veu alta totes les coses que faig”–, qui trobi la rave, potser perquè, sense saber-ho, la necessita més. La il·luminació de Rodrigo Ortega fa mutar i dona mobilitat a l’estructura feta de triangles que presideix l’espai abstracte –aixopluc còsmic– dissenyat per Bibiana Puigdefàbregas. Uns neons verticals, com arbres lumínics de color canviant, acaben de conformar un paisatge de turbulències identitàries –com el bosc de les fades d’El somni d’una nit d’estiu–. Un encanteri lisèrgic, el d’aquest llarg i intens clímax escènic. Promesa de llibertat i abducció. Brama i metamorfosi.

Brama, broma o ranera

Arriscada, poètica, delirant, La brama del cérvol connecta, des d’un lloc més existencial i difús, amb preocupacions polítiques ja presents en espectacles anteriors com Els ocells o Le congrès ne marche pas. L’obra, frenèticament metateatral, ofereix egolatries consumades –la còpula de Narcís n’és la culminació perfecta–; un transfigurar-se sobtat dels cervells, que diria Shakespeare –“Si us plau, podeu comptar quantes persones som?”–; brams/grunys/raneres –insuperable Xavi Francès, demanant ajut amb tot el seu cos– i repunts de lirisme –una mica burleta, no fos cas–. Però, lluny de deixar el final en les altures d’una veritat revelada, els de La Calòrica fan que caigui l’artifici, l’eloqüència, la màscara. Per mirar-se, tot fent autocrítica, i posar-se com a mirall d’un temps i d’una generació. En caiguda lliure i constant, com els planetes

Crítica publicada a Núvol el 28 de maig de 2025