És cosa sabuda: a tu, també t’agradaria ser com aquells viatgers d’altres temps que corrien riscos per tal de conèixer territoris ignots . O que, si més no, disposaven de prou diners i prou temps com per recórrer Europa i descobrir la bellesa perduda que contenen les ruïnes de l’antiguitat. A tu , també t’agradaria ser un explorador que contempla in situ la forma d’actuar de les especies animals. O, ja posats, que fica el cap al cràter d’un volcà en plena ebullició, com aquell que tant d’enrenou va provocar a mig món a inicis del segle XIX , i del qual se’n parlava a “Le congrès ne marche pas”. Però, per sort, el sistema, el capitalisme, el consumisme  (digues-li com vulguis) ha trobat la forma d’apropar-te als teus somnis més desfermats i salvatges i fer-te viure les més agosarades experiències  per un preu mòdic. Si els anglesos privilegiats d’altres segles podien passar-se mesos realitzant un Grand Tour, tu , com a mínim, pots contractar un viatge organitzat que , de forma condensada i sintetitzada, et permeti recórrer en uns pocs dies similars distàncies geogràfiques i culturals. I , anant al tema que ens ocupa, si hi ha sort i els animals responen com déu mana, a tu no et caldrà passar-te hores i hores esperant al bell mig de boscos inquietants i freds que el cérvol deixi anar la seva brama més eròtica:  si tot va com els organitzadors esperen, podràs escoltar aquests brams des de la teva còmoda habitació d’hotel.

Doncs, i encara que no tots  s’hagin reunit amb la mateixa finalitat, això és precisament el que faran els protagonistes de la nova comèdia de La Calòrica. Un cop finalitzada la seva brillant visita a l’Europa post- napoleònica i post Gran Congrés de Viena, la troupe calòrica torna als nostres dies I situa l’acció d’aquest divertiment que vol ser alhora i segons les seves propis paraules “una comèdia existencial i política, individual i col·lectiva” a un vell hotel perdut al bell mig de la muntanya des del qual (sempre, si hi ha sort; cal insistir en la puntualització)  la brama pot arribar-te de forma ben precisa . Però mentre els cérvols s’ho van pensant i a l’espera que s’animin, podràs  conèixer una altra mena de fauna també ben digna de ser contemplada.

I podràs potser fins i tot reconèixer-te en alguna de les persones que formen part dels grups que l’integren. Aquí tenim sense anar més lluny dues ànimes empresarials que mentre suen la cansalada dissenyen estratègies per tal de convertir aquest indret perdut en un bon  reclam turístic. Tot i que , de vegades, una inoportuna presència al forat més negra del cos humà , pugui posar en perill la resolució d’un bon negoci. Aquí et trobaràs també la parelleta veterana que espera renovar passions dormides que ajudin a seguir amb la rutina quotidiana, o fins i tot buscar-li a les passions noves possibilitats encara no explorades. I aquí s’ha vingut a reunir també un grup de gent de teatre , ben disposat a practicar aquella endogàmia tan característica de la seva professió ( i de tantes altres professions, això també cal dir-ho,  no sigui que el gremi teatrer s’ofengui ) i a discutir sobre les capacitats o incapacitats revolucionaries de els arts escèniques.

Doncs, donat  que el teatre ja ens ha sortit al pas, només resta dir que fora de l’hotelet us trobareu un parell de personatges a la recerca de la rave més amagada i delirant de la regió que fan pensar una mica en aquells “fools” que tan sovint ensenyen el nas al teatre de Shakespeare.I és que , encara que la brama dels cérvols es produeix oficialment cap a la tardor, aquesta comèdia en té també quelcom d’aquell somni d’una nit d’estiu en el qual els personatges reconeixen entre els  arbres del bosc els seus desitjos latents, les seves ocultes insatisfaccions i la seva animalitat. Tot plegat, mentre una modesta companyia teatral potser no tan diferent a la colla de patums escèniques reunida a l’hotel, converteix en comèdia involuntària la tragèdia que suposadament intenta representar.

El cas és que,  per la seva banda, La Calòrica es pregunta també si el teatre que fa és o no és capaç de provocar algun canvi o si, per molt trist que sigui assumir-ho, hi ha paisatges que resulten immodificables. I mentre busca la resposta, ens va oferint al llarg del primer tram d’aquest espectacle que li ha permès ficar-se per primer cop a l’escenari gran d’una de les nostres més grans institucions teatrals una bona mostra d’una forma d’entendre l’humor que s’ha convertit ja en un molt personal estil del tot recognoscible. Situada interpretativament a l’alt nivell al qual ens té ja acostumats, la companyia arrenca amb una prometedorament brillant escena , al llarg de la qual la dramaturga més afamada i fastigueixada  de la seva generació descriu de forma punyent allò que tramen els homes de negocies tancats a la sauna.

I, més tard, arriba  el ja esmentat exercici d’endogàmia  teatral que ve a demostrar un cop més fins a quin punt la gent de teatre gaudeix parlant d’ella mateixa, i encara que per moments el tòpic ensenyi el nas, l’hàbil  text de Joan Yago i les sempre eixerides interpretacions ,garanteixen la gresca. Com ho fa també la mig previsible mitja sortida d’armari que serveix també una mica com a mig detonant del gir que experimenta tot seguit la proposta. Fins aquí, havíem vist una bona comèdia de La Calòrica situada potser un esglaó  o dos per sota de les seves més encertades troballes escèniques. Però prou ben resolta com per reconèixer en ella la ironia marca de la casa que ens recorda les moltes misèries que ens assetgen des d’aquest món capaç de voler fer-nos que una operació de marketing fet  a mida dels pixapins, és quelcom semblant a “una experiència única en un marc incomparable”.

A partir d’aquí, i amb un cadàver també de per mig, es diria que , potser guiada per la seva mateixa ambició, la proposta perd notablement el rumb . Boscos endins et pots trobar la rave més embogida o potser fins i tot ,el teu propi doppelgänger, capaç de crear les més equivoques confusions. Però pot ser que, alhora, t’hi trobis una dramatúrgia que apunta en diverses direccions però no sap  ben bé per quina apostar, i acaba també perdent el ritme , i deixant que el metratge s’escapi una mica de les calòriques mans que han creat l’espectacle. Aquí hi podem reconèixer els bons acabats d’una companyia que en aquests darrers temps, ha passat a convertir-se en un referent escènic imprescindible, situat sovint al llindar del fenomen popular. Però precisament per això, i per la capacitat de reinventar-se des de la fidelitat a ella mateixa que la companyia ha exhibit en les seves darreres propostes ( abans de “Le congres…”,algú s’hagués pogut imaginar els calòrics inventors de “Fairfly” ficats en vestits d’època, fent-se els poliglotes i visitant l’Europa de fa dos segles?) , aquest bram transmet certa sensació de desconcert dramatúrgic . Un desconcert que apunta possibilitats no del tot explorades, que acumula finals deixant entreveure certa dificultat per trobar un final com cal i que, d’altra banda, es queda lleugerament per sota del nivell que és capaç d’assolir, quan es tracta d’apuntar amb humor cap a la diana de les nostres sovint tirant a patètiques febleses.