La Calòrica torna a escena amb els ingredients que els han catapultat cap al reconeixent del gran públic. Situacions rocambolesques, històries paral·leles que s’acaben trobant, protagonistes marcats pel patetisme, intèrprets que es posen en la pell de multitud de personatges, parodies “Cubaneres” i una dosi més o menys gran d’escatologia. L’escena més estripada arriba lligada també a reflexions contemporànies, fent broma de les contradiccions dels nostres dies amb temes com el feminisme, l’ecologisme o les diferències generacionals.

A La brama del cérvol, la dramatúrgia de Joan Yago continua amb tots aquests elements mentre escombra cap a casa amb una radiografia àcida del sector escènic. Ho fa amb la trobada de cinc personatges plens de contrastos, que representen molt bé les diferents tribus de l’ecosistema. El director grandiloqüent amb dècades de trajectòria – fantàstic Aitor Galisteo Rocher-; la dramaturga cínica i cansada, que no suporta el seu món professional, però alhora no sabria desenvolupar-se en cap altre – Júlia Truyol-; l’actor simpàtic, ben plantat i aliat que busca deconstruir la seva masculinitat – Oriol Casals-; la jove promesa de la dramatúrgia, amb idees revolucionàries i una carrera al davant on desenvolupar-les– Mel Salvatierra-, i la responsable de la trobada, una entusiasta de l’associacionisme cultural – Esther López-.  Tots els personatges són de ficció, però qualsevol paregut amb la realitat no és cap coincidència. Si cadascú els posa noms i cognoms reals, segur que arribarem a espais comuns. Amb el pretext d’un simposi sobre teatre polític, les discussions dels personatges generen escenes molt divertides que deixen al descobert les neures i misèries del sector.

Les escenes d’aparent caos compten amb un altre dels elements típics de la companyia: una coordinació perfectament executada, amb una coreografia mil·limètrica de moviments i intervencions. En aquest cas, com en una obra shakesperiana, és enmig del bosc quan apareixen els deliris màgics, ara en forma de rave il·legal i gràcies a uns brownies ben carregats. Veurem al·lucinacions i confusions físiques i psicotròpiques, amb conseqüències tant místiques com passades de volta.

Un altre dels elements que comencen a ser habituals en la companyia també té a veure amb la producció i la distribució: aquest torna a ser un muntatge coproduït amb un dels grans teatres públics (el Lliure en aquest cas) i amb una exhibició posterior en un gran teatre privat, en concret el Poliorama. Amb els recursos corresponents, la peça adquireix una forta volada tècnica i pressupostària, una carta que la direcció d’Israel Solà juga amb risc i gust. En aquest sentit, cal destacar la força expressiva de l’espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas i la il·luminació de Rodrigo Ortega Portillo, que viatgen amb la peça des del naturalisme representatiu (un bar, un llit) fins a la intensitat i la indefinició de la festa. Tot això, amb un equip de regidoria que apareix mentre els personatges parlen per posar i treure tot el necessari, com un recordatori constant que el que veiem és una il·lusió.

Amb tot, s’ha de dir que la peça discorre de forma irregular, amb escenes que es fan més feixugues. En paral·lel als personatges descrits, n’apareixen d’altres més genèrics amb trames menys mordaces, algunes amb un rerefons dramàtic i amb moments que s’allarguen més del compte. Com més transcendents volen ser, menys força agafen les escenes. Sobrevolant la peça hi ha una pregunta que es va repetint: Pot el teatre canviar el món? I tot i que sembla que l’obra s’ha escrit per reflexionar sobre això, la qüestió queda un xic diluïda entre les múltiples trames rocambolesques. Certament, tinc dubtes sobre si aquest espectacle canviarà alguna cosa més enllà de la porta del teatre. Tot i això puc assegurar que, a dins, hi hem passat una bona estona.